Temps robat

Si algú hagués robat l’exemplar d’Excelsior o el temps escrit de la biblioteca potser hauria trigat molt de temps a descobrir Biel Mesquida. Però ningú se’l va endur, i encara hi és. “Quien por placer no lea / que no me lea” afirma Jaime Gil de Biedma, i per plaer no he deixat mai de visitar la biblioteca. Ni tan sols ara que tinc milers de llibres a l’abast. La calor d’ara, de fet, em recorda les tardes d’estiu que satisfet de ser fatiga, després del joc, arribava al foc fresc de la biblioteca on anava descobrint les lletres del món. Ara no seria capaç d’explicar la mena de sotrac que em va causar Excelsior, un garbuix exaltat d’idees no em deixa precisar la seducció o l’encanteri que va acabar d’esclatar més tard amb La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, així que m’acontentaré de parlar d’un llibre robat, que no és de Xècspir.

Entre els autors que també em van fascinar llavors hi havia Juan-Eduardo Cirlot. El vaig descobrir a Poesia de J.E. Cirlot 1966-1972 a cura de Leopoldo Azancot. Un llibre que vaig demanar en préstec, amb les pròrrogues pertinents, en moltes ocasions. Oblidat amb els anys, vaig voler recuperar-lo però ja no hi era. Ni tan sols no vaig gosar preguntar si l’havien robat. El fet que no estigués a la biblioteca m’inquietava. Tant se val que tingués a casa altres llibres de Cirlot, incloent-hi Bronwyn; aquella edició era la que jo havia llegit, la que formava part de les lectures que em lligaven als meus estius. La vaig buscar i ara la tinc. No puc, però, evitar de vegades pensar en l’altre exemplar. Tot i que sé que mai no es llegeix el mateix llibre dues vegades, el llibre era l’altre exemplar.

Y encender una hoguera de palabras
en un idioma abierto a la caricia
de las manos insomnes que recorren
estratos de color inmemorial.

Juan Eduardo Cirlot: "Oda a Montserrat Gudiol"