dilluns, de juliol 18, 2005

Lletrafogueres

. dilluns, de juliol 18, 2005

No sóc un lector potencial del llibre De miel y diamante: Cien años de narraciones catalanas perquè és una antologia adreçada al públic hispànic que desconeix la literatura catalana. Malauradament, però, té sentit que es vengui a les terres de parla catalana. Davant de les incomptables temptacions que em trobo a la llibreria, aquest recull en espanyol no m’havia cridat l’atenció. Fins que un amic em va dir que Biel Mesquida no hi surt. Escriu l’antologador:

Muchos textos fueron seleccionados y posteriormente rechazados. Son dos centenares, algunos formados por escritores que están presentes en esta antología y otros que, con toda justicia, podrían formar parte de un segundo volumen, de una segunda edición o segunda parte que ofrezco desde ahora mismo a mis editores. Quisiera señalar que se trata de textos de Vicenç Altaió, Prudenci Bertrana, Jordi Coca, Joan Creixells, Anton M. Espadaler, Gaziel, Pere Guixà, Maria Mercè Marçal, Ernest Martínez Ferrando, Biel Mesquida, Terenci Moix, Miquel de Palol i Felip, Manuel de Pedrolo, Alexandre Plana, Carles Riba, Carme Riera, Nicolau Rubió i Tudurí, Robert Saladrigas, Francesc Serés, Carles Soldevila, Rafael Tasis y Eugeni Xammar.


Evidentment, no discutiré ni la selecció ni les omissions: un crític literari ha de tenir un bagatge dens de lectures concentrat en la seva especialitat i jo sóc lluny de posseir aquest desig de ser exhaustiu. Els meus arguments serien ben febles davant dels raonaments de l’antologador. A més a més, una antologia s’hauria de jutjar pels textos que aporta, més que pels textos que bandeja i, segons em xiuxiueja el pòsit de les meves lectures atzaroses, aquesta sembla una bona antologia. Ara bé, jo no sóc un crític i com a lector em puc deixar endur per les passions i ser injust i defensar el meu gust literari sense l'autoritat dels mediadors.

Després de llegir al pròleg que l’antologia “ha sido construida en función de la estética y no de la taxonomía literaria, siguiendo un principio tan antiguo como el hedonismo o albedrío para con la emoción. Aprender para la vida y no para la escuela es la encomienda de Séneca que infortunadamente, en la actualidad, ha olvidado buena parte de los estudios literarios de las universidades catalanas (...)”, no he pogut evitar el record d'aquest fragment:

Orba els meus ulls, orba el meu cervell, orba el meu cor, orba el meu sexe, orba’m! Ella et va agafar de la mà d’un estirada. “Com vols que els lectors t’entenguin si escrius coses així? Orbar, ¿què és orbar? No veus que no ho diu ningú!” Tu quasi tragueres un espireig lluent com un míssil de tristor per l’ull dret quan ella et va dir la darrera frase. Però fent un esforç nerviós i muscular aconseguires que cap avió carregat de llàgrimes no sortís de l’aeroport dels ulls de la teva retina. “Orbar és desposseir, privar o despullar d’alguna cosa, espatllar, inutilitzar i accions per l’estil.” Estaves al contrallum d’un lledoner i pensares que ella et mirava des d’una cambra endomassada de malenconies. “M’entens? Si l’escriptor es fa un altre —es transforma— quan escriu, si carrega d’espires cada lletra perquè sien lletrafogueres que encenguin el lector, si deixa cèl·lules de la pell per les retxes perquè el lector pugui sentir tactes de contacte, si s’escriu quan inscriu un alfabet d’ombres entintades, cal que el lector toqui ben tocat si vol que la lletra també i tan bé el transformi. No, sàvia amiga, llegir tampoc no és bo de fer.” Ella t’ha mirat com si els seus ulls grossos i líquids s’omplissin d’algues i d’estrelles fugaces. “Ja ho sé. Tu em parles del luxe de les roses. Em dius que l’alta manera de llegir és rellegir. Com veure un paisatge quan ja has mirat. Orba el meu cap, orba el meu ventre, orba els meus ulls, orba les meves mans: orba’m!”.

Biel Mesquida: T’estim a tu; Empúries: Barcelona, 2001.

9 comentaris:

tonibanez ha dit...

MESQUIDIANAMENT PERFECTE!
Demà al Prat, a la Torre Muntades, 21 h

Anònim ha dit...

I jo també em pregunto: ¿hi ha cap escriptor de la lletra catalana i mundial que hagi fet nèixer tantes passions? ¿cap altre poeta que hagi despullat i sobretot fet despullar tants cossos de tots els sexes possibles? ¿cap altre home que hagi viscut la lletra i la carn de la lletra i el desig de la lletra i l'aire de la lletra i el moviment de la lletra com la viu en Biel?:

Amadors i amadores de la poesia, i per tant del món, escriviu aquí els noms dels altres escriptors i les altres escriptores, dels i de les altres poetes i dels altres homes i les altres dones que ho hagin fet com ell ho fa, ho continua fent: així en continuarem aprenent més!

I que cada hom es faci la seva antologia a mida del seu desig més polièdric!

Sani ha dit...

I jo m'afegeixo a la llista d'admiradors d'un escriptor genial. He descobert en Biel recentment però cada vegada que llegeixo alguna cosa de la seva obra, inclosos els seus post, a mi em sonen a una galàxia escriptòrica diferent.
Em té seduit per aquesta poesia que és empre el sey verb i per la poesia poètica dels seus versos.

Biel, si puc seré avui al vespre a escoltar-te a la Torre, al Prat. Però si no puc ser-hi, et deix, poeta, aquí aquests mots com a penyora ;-)
Una abraçada a tu, Llibreter, al Toni i a tu Biel.

Sani
__________

Dafnis ha dit...

Anar de poeta
Fer de poeta
Esser poeta
Tot plegat
No té cap risc.

Quan els soldats de les paraules
Perden el combat dels dies
Neix una flor de plàstic
A l'algar de l'entrecuix.

Sani ha dit...

Macos els versos, macos, Dafne...
Però vols dir que això li ho pots dir al Biel?

Mira, els teus retrets m'inspiren, Dafne...
I et dedico tot això, valgui el que valgui... que pel que dius, valdrà molt poc, encenalls de plàstic ... ;-)


El risc de ser poeta

Vols una poesia compromesa
Que faci nèixer ponselles de debò
Res de plàstic ni cartró
De l’algar del nostre amor?

Comença tu, oh ma deessa
Que jo seré al teu costat
Amb tot de destrals de paraules
La ploma serà el meu punxó
I mil metàfores mes dagues
Cada vers flexta enverinada
Com una punta d'escurçó

Sempre hi ha un risc
Per al poeta i son vers:
És que no el llegeixi
Ni no l'escolti
Ni no l'entengui ningú
Ni tan sols un altre poeta
Ni ...Oh Dafne, Dafne!
Que no m’entenguis ni tu!

El llibreter ha dit...

Torre Muntades, El Prat de Llobregat, 21:05 h.

Quan em van dir de presentar en Biel Mesquida avui, aquí, no em podia imaginar que fos tan difícil descriure breument la seva obra. És per això que, al final, he optat per llegir un breu poema metaliterari que podem trobar en aquesta plaquette, Com passes d’ocell a l’aire. Per cert, que la plaquette està en reimpressió, segons m’ha informat avui Antoni Clapès, de Cafè Central; una notícia que em reservava per dir-la ara. Llegeixo, doncs, el poema que condensa en quatre versos tot un programa literari:


T’obriré nous forats

En el combat de l’amor et faré mal

i t’obriré forats nous

allà per on no havies pensat mai

que podrien entrar dins el teu cos.




Perquè els organitzadors vegin que m'he pres la feina seriosament, tot seguit faré una mica de comentari de text:

La literatura és una mica masoquista. La llengua gastada, contaminada, gairebé ni ornamental que s’anomena català esdevé en mans de Biel Mesquida una proesa. La dura feina de l’escriptor, contra els llocs comuns i l’esma, és un combat d’amor i el fruit d’aquest excés, que és corregir, rellegir, abandonar, reprendre, és una escriptura que obre forats nous en la llengua i, sobretot, forats nous en el lector.

Des del Parc Temàtic Mallorquí, Biel Mesquida detecta les inèrcies que ajuden a mantenir la situació. Els tòpics són el seu camp de batalla i la llengua dels tòpics és la llengua que transforma i converteix en pura celebració de l’alegria de viure. És aquesta alegria, aquest combat d’amor que es resol en la felicitat de l’escriptura, la cosa que fa excepcional i incomparable l’obra de Biel Mesquida. El món del Parc Temàtic Mallorquí sembla que hauria d’inspirar crítiques tenebroses, aixecar l’estil amarg de la desesperació; Biel Mesquida ens lliura, en canvi, la subversió, la rebel·lió, a través de l’exuberància, d’obrir forats nous per tal de trobar noves maneres de gaudir la paraula. És per tot això que Biel Mesquida és un autor tan incòmode. Perquè fa gaudir de manera que el lector hi boixa. Un lector que estigui disposat a deixar-se obrir forats nous per conèixer formes noves de plaer. El lector o l’oïdor, perquè desitjo que ens deixem omplir els forats del cos per la paraula carnal de Biel Mesquida; més encara, desitjo que Biel Mesquida ens obri aquí, avui, forats nous a cadascun de nosaltres. I que tot plegat li faci venir escriguera i que des del llibre, la plagueta, el diari o internet combreguem amb la seva rebel·lió, que serà íntima o no serà.

tonibanez ha dit...

C'est fantastique! Com que vaig fer tard a l'inici del recital, no vaig poder escoltar la teva presentació que ara has penjat aquí. Totalment d'acord. Sobre el poema dels "forats nous", ja en parlaré en un proper post.

Teresa Amat ha dit...

Vaig estar a punt de venir al Prat, però al final vaig tenir mandra, com em passa sovint, i més havent de matinar l'endemà. Però si arribo a saber qui presentava l'acte baixo segur :-).

El llibreter ha dit...

Antoni: gràcies per la crònica il·lustrada. La presentació, considera-la un regal per compensar la meva manca de diplomàcia.
Sani, Anonymous: m’agrada saber que compartim Biel.
Dafnis: ¿et fa tanta por la llibertat que t’has de refugiar en banalitats? Menysprear les coses que ignores no és gens arriscat.
Teresa: sóc tímid, què hi farem! I darrerament pateixo un pèl, només un pèl, de notorietat. Espero que Subal et transmetés les meves salutacions.