Lletrafogueres

No sóc un lector potencial del llibre De miel y diamante: Cien años de narraciones catalanas perquè és una antologia adreçada al públic hispànic que desconeix la literatura catalana. Malauradament, però, té sentit que es vengui a les terres de parla catalana. Davant de les incomptables temptacions que em trobo a la llibreria, aquest recull en espanyol no m’havia cridat l’atenció. Fins que un amic em va dir que Biel Mesquida no hi surt. Escriu l’antologador:

Muchos textos fueron seleccionados y posteriormente rechazados. Son dos centenares, algunos formados por escritores que están presentes en esta antología y otros que, con toda justicia, podrían formar parte de un segundo volumen, de una segunda edición o segunda parte que ofrezco desde ahora mismo a mis editores. Quisiera señalar que se trata de textos de Vicenç Altaió, Prudenci Bertrana, Jordi Coca, Joan Creixells, Anton M. Espadaler, Gaziel, Pere Guixà, Maria Mercè Marçal, Ernest Martínez Ferrando, Biel Mesquida, Terenci Moix, Miquel de Palol i Felip, Manuel de Pedrolo, Alexandre Plana, Carles Riba, Carme Riera, Nicolau Rubió i Tudurí, Robert Saladrigas, Francesc Serés, Carles Soldevila, Rafael Tasis y Eugeni Xammar.

Evidentment, no discutiré ni la selecció ni les omissions: un crític literari ha de tenir un bagatge dens de lectures concentrat en la seva especialitat i jo sóc lluny de posseir aquest desig de ser exhaustiu. Els meus arguments serien ben febles davant dels raonaments de l’antologador. A més a més, una antologia s’hauria de jutjar pels textos que aporta, més que pels textos que bandeja i, segons em xiuxiueja el pòsit de les meves lectures atzaroses, aquesta sembla una bona antologia. Ara bé, jo no sóc un crític i com a lector em puc deixar endur per les passions i ser injust i defensar el meu gust literari sense l'autoritat dels mediadors.

Després de llegir al pròleg que l’antologia “ha sido construida en función de la estética y no de la taxonomía literaria, siguiendo un principio tan antiguo como el hedonismo o albedrío para con la emoción. Aprender para la vida y no para la escuela es la encomienda de Séneca que infortunadamente, en la actualidad, ha olvidado buena parte de los estudios literarios de las universidades catalanas (...)”, no he pogut evitar el record d'aquest fragment:

Orba els meus ulls, orba el meu cervell, orba el meu cor, orba el meu sexe, orba’m! Ella et va agafar de la mà d’un estirada. “Com vols que els lectors t’entenguin si escrius coses així? Orbar, ¿què és orbar? No veus que no ho diu ningú!” Tu quasi tragueres un espireig lluent com un míssil de tristor per l’ull dret quan ella et va dir la darrera frase. Però fent un esforç nerviós i muscular aconseguires que cap avió carregat de llàgrimes no sortís de l’aeroport dels ulls de la teva retina. “Orbar és desposseir, privar o despullar d’alguna cosa, espatllar, inutilitzar i accions per l’estil.” Estaves al contrallum d’un lledoner i pensares que ella et mirava des d’una cambra endomassada de malenconies. “M’entens? Si l’escriptor es fa un altre —es transforma— quan escriu, si carrega d’espires cada lletra perquè sien lletrafogueres que encenguin el lector, si deixa cèl·lules de la pell per les retxes perquè el lector pugui sentir tactes de contacte, si s’escriu quan inscriu un alfabet d’ombres entintades, cal que el lector toqui ben tocat si vol que la lletra també i tan bé el transformi. No, sàvia amiga, llegir tampoc no és bo de fer.” Ella t’ha mirat com si els seus ulls grossos i líquids s’omplissin d’algues i d’estrelles fugaces. “Ja ho sé. Tu em parles del luxe de les roses. Em dius que l’alta manera de llegir és rellegir. Com veure un paisatge quan ja has mirat. Orba el meu cap, orba el meu ventre, orba els meus ulls, orba les meves mans: orba’m!”.

Biel Mesquida: T’estim a tu; Empúries: Barcelona, 2001.