L'estiu

Em demanava la pícara molinera aquí si és cert que a l’estiu augmenten les vendes de novel·la negra. I sí: és cert. Passa menys gent per la llibreria però la majoria de lectors compra més llibres, de manera que juliol sol ser un bon mes. Són uns dies, a més a més, que em reca no haver llegit més novel·la, sobretot quan no hi és la persona que s’encarrega de la narrativa i em demanen el meu parer sobre les novetats. Es produeix un fet curiós perquè és força freqüent: un client amb quatre o cinc llibres a les mans em demana, a més a més, que li recomani alguna novel·la policíaca. Normalment resolc la qüestió amb les coses que els companys de la llibreria m’han comentat sobre alguns autors. La curiositat rau en l‘a més a més, com si existís alguna regla no escrita que indueixi a consumir almenys una dosi de novel·la negra durant l’estiu. Un enigma.

Entre els altres llibres del prototipus de lector estiuenc sol haver-hi una lectura grossa: un voluminós clàssic de les collites del XIX o del XX, generalment Proust, Pla, Dostoievski, Tolstoi... Potser perquè dediquen més temps a passejar per la llibreria, noto també una major atenció als prestatges, a recordar els títols que alguna vegada han desvetllat l’interès i que ja no es troben a les taules de novetats. De vegades, s’acosta un client amb retalls de suplents culturals de molts mesos enrere. Me l’imagino a casa, triant entre un munt de paperots que alimenten una libido sciendi in crescendo. Una variant és el lector que es concentra en un autor o en un tema i que compra llibres de i sobre un escriptor o que tria alguna parcel·la del coneixement científic, històric, filosòfic... per capbussar-s’hi.

Hi ha, doncs, una tendència força estesa a programar les lectures estiuenques. No és estrany, però, trobar-se amb algun client que arreplega un bon grapat de llibres, seu, els tasta, deixa alguns, tria uns altres, demana títols extrets d'una nota a peu de pàgina, passa la tarda, i, quan l’avisem que és l’hora de tancar, en compra un i comenta que tornarà l’endemà per acabar de decidir-se. Jo sóc més aviat d’aquesta mena de lectors anàrquics, amb l’avantatge que em puc emportar els llibres a casa i saltar d’un títol a un altre fins que m'adono que aquest sí, i me’l llegeixo.

Reprenc el fil: malgrat la meva ignorància en aquest terreny, no crec que alguns autors de novel·la policíaca siguin lectures lleugeres. Tampoc no comparteixo aquesta idea errònia que associa l’estiu amb les lectures lleugeres. El lector estiuenc prototípic s’entesta a desmentir-la: l’estiu és la millor època per llegir de tot. O per rellegir.