Bibliofrènia

Fernando R. de la Flor escriu una reflexió molt interessant al pròleg de Bibliofrenia o la pasión irrefrenable por los libros:

Desde hace unos cuantos años, inmune a una seducción que han ejercido los libros, crece una corriente imparable que aboga por su destitución como icono máximo de la cultura logocéntrica. Desde Serguei (L’ivresse des libres), Beverley (Against Literature), Löwenthal (I roghi dei libri)… o hasta los más recientes de Blesa (Logofagias) o Compagnon (La littérature pour quoi faire?) y el ultimísimo Moreno (La manía de leer), pasando por mi propio libro (Biblioclasmo), una ingente desautorización y un furor biblioclástico ha caído sobre los libros, relegando cualquier interpretación hagiográfica más que pueda hacerse acerca de quienes han sido sus amantes y cultores. Todo, al parecer, inútilmente, pues este mismo ensayo de Joaquín Rodríguez evidencia que la libido libresca es en rigor inextinguible.

I jo encara afegiria que la bibliografia citada per Fernando R. de la Flor desperta, paradoxalment, el desig de posseir aquests llibres.

Contra aquest corrent que enarbora la biblioclàstia, hi ha també un corrent que darrerament s’ha apressat a publicar celebracions del llibre, de les excel·lents reflexions d’Umberto Eco i Jean-Claude Carrière a Nadie acabarà con los libros a la conferència allargassada i insubstancial de Roman Gubern a Metamorfosis de la lectura. Entre aquest corrent és possible trobar autèntiques delicatessen que a partir d’un tema —com ara el del desig de posseir infinitat de llibres— barregen anècdotes conegudes amb altres de sorprenents, i sempre —i aquest és l’ingredient principal— sota la mirada perspicaç de l’autor. És el cas de l’exquisit Bibliotecas llenas de fantasmas —sobre les dificultats pràctiques que comporta tenir biblioteques personals de desenes de milers de llibres— o de Bibliofrenia o la pasión irrefrenable por los libros, de Joaquín Rodríguez.

Bibliofrenia es llegeix en un sospir i deixa un regust d'alegria i celebració, malgrat alguns episodis escabrosos, sobretot per una certa tendència dels bibliofrènics a patir accidents a les escales quan miren d’accedir a algun volum que s’amuntega a dalt de tot de la prestatgeria. A les manies d’un Samuel Pepys, que considerava que la quantitat ideal de llibres que cal tenir és exactament de tres mil —la qual cosa l’obligava a prescindir de tants títols com adquiria—, o d’un Aby Warburg i el seu sistema d’ordenar la biblioteca d’acord amb les afinitats internes dels llibres —i que molts han vist com un precedent analògic de l’hipertext—, passant per don Vicente —El llibreter assassí de Barcelona—, he pogut afegir, per exemple, les de Richard Heber, autor d’aquestes sàvies paraules:

ningún caballero “puede obrar cómodamente sin tres ejemplares de un mismo libro. Uno debe poseerlo para mostrarlo, y deberá conservarlo seguramente en su casa de campo. Otro deberá poseerlo para su propio uso y consulta; y a menos que se incline a compartirlo, lo que resulta muy inconveniente, porque ...correría el riesgo de deteriorarse, debe poseer una tercera copia al servicio de sus amigos”.

L’últim capítol del llibre, «Lansky o la memoria viva de los libros», és un exemple de l’elegància amb què es resol la brevetat de les semblances dels bibliofrènics que habiten aquestes pàgines: Lanksy aspira a reunir tots els llibres escrits en jiddisch a tot el món; de moment, ha aconseguit reunir-ne més d’un milió i la seva aventura per tot el planeta a la captura d’exemplars esdevé de la mà de Joaquín Rodríguez també una reflexió sobre la digitalització dels llibres i la funció de “transmitir un lenguaje sin fronteras, metàfora de la humanidad nómada y de la loca y atolondrada esperanza”.

Joaquín Rodríguez manté un blog esplèndid, realment imprescindible, sobre el llibre i la lectura en relació amb l’evolució tecnològica: Los futuros del libro. Aquest apunt és, de fet, un homenatge, per agrair-li que comparteixi tantes reflexions lúcides, necessàries i engrescadores.