dimecres, de juny 30, 2010

Demà a la batalla no pensis en mi

. dimecres, de juny 30, 2010

... però l’edició que tinc de La chanson de Roland és la de Martín de Riquer a El festín de Esopo, el primer intent d’exportar l’experiència Quaderns Crema a l’espanyol, una operació que no va reeixir fins a l’aparició d’Acantilado. Hi vaig arribar després d’haver gaudit l’€®0$ i amb la petita decepció que Eloy Fernández Porta no dóna prou importància a l’amor cortès. La culpa la té l’afirmació que l’amor és un invent del segle XII, que Joan Fuster va difondre a casa nostra, probablement a partir de la lectura d’El amor y occidente, on Denis de Rougemont analitza aquesta idea atribuïda a Charles Seignobos.

El públic medieval coneixia bé l’entrellat de les cançons de gesta gràcies a les llegendes i cantilenes que n'evocaven els episodis principals. Abans de seure i escoltar el joglar, sabien que Ganeló era el traïdor de la Chanson de Roland i l’autor de la versió més antiga s’ocupa de deixar-ho ben clar quan Ganeló accepta fer d’ambaixador de Carlemany davant dels sarraïns:

23

«Sé bien que me toca ir a Zaragoza. Quien va allí, no puede regresar. Por encima de todo, yo tengo a vuestra hermana, y de ella tengo un hijo (no existe otro más hermoso). Es Baldovinos, del que se dice que será un bravo. A él dejo mis honores y mis feudos. Cuidadlo bien, que ya no lo verán mis ojos.» Carlos responde: «Tenéis el corazón demasiado tierno; ya que os lo mando, tenéis el deber de ir.»

Ganeló està disposat a sacrificar la vida per l’emperador, però Carlemany, en comptes d’agrair el seu esperit de sacrifici, li retreu que té el cor massa tendre perquè en comptes de pensar només en el seu senyor abans d’emprendre una missió molt delicada, perd el temps pensant en la dona i els fills, en la llar, en els foscos dominis de la feminitat. L’autor anònim subratlla encara més la feblesa de Ganeló amb les últimes paraules que diu abans de partir a l’encontre de l’enemic:

27

[ ... ] Responde Ganelón: «No plazca a Nuestro Señor. Mejor es que muera yo solo que tantos buenos caballeros. Iréis, senyores, a la dulce Francia: saludaréis de mi parte a mi mujer, a Pinabel, mi amigo y mi par, y a Baldovinos, mi hijo que bien conocéis, y ayudadlo a tenerlo por señor»

De nou, el contrast entre l’esperit de sacrifici i la feblesa de l’evocació amorosa envers la dona i el fill. Una actitud que contrasta amb les narracions de masses actuals, el cinema comercial on l’heroi evoca precisament la dona i els fills, la família en definitiva, per trobar les forces que li permetran consumar la revenja i tranquil·litzar els espectadors. Què ha passat entre ambdues actituds? Ha passat l’amor cortès.

2 comentaris:

Puigmalet ha dit...

Lengua, non mais! que trop parlars fai piegz que pechatz criminaus; per qu'ieu·m tenrai mon cor enclaus.

(Llengua: prou!, que parlar tant fa més mal que un pecat mortal; mantindré, doncs, el meu cor tancat.) Raimbaut d'Aurenga

Encara busco el senhal al teu apunt.

el llibreter ha dit...

Ara que ja he publicat la segona part de l'apunt pots comprovar que no hi ha senhal. L'amago en un altre lloc ;-)

Salutacions cordials.