Camí de sirga

Premi Joan Crexells
Premi Ciutat de Barcelona
Premi Fundació Amic de les Arts i de les Lletres de Sabadell
Premi Crítica «Serra d’Or»
Premio Nacional de la Crítica
Finalista Premio Nacional de Literatura

Me’l trobava de vegades passejant per Gràcia. Em va cridar l’atenció perquè semblava la personificació de la calma. Poc després vaig saber que era l’autor de Camí de sirga i la lectura de la novel·la s’encomanava d’aquella calma amb què mirava els llibres a les llibreries on coincidíem. Uns instants.

Primera edició: febrer de 1988
Segona edició: maig de 1988
Tercera edició: juliol de 1988
Quarta edició: novembre de 1988
Cinquena edició: abril de 1989
Sisena edició: juny de 1989
Setena edició: abril de 1990

El meu exemplar té una sobrecoberta gastada. Hi la seva fotografia. Han passat molts anys. Després vaig llegir Calaveres atònites —primera edició: octubre de 1999— que em va decebre i em va servir per tornar a Camí de sirga i retrobar-me així amb la tensió formal resolta en lectura calmada. No he llegit cap altre llibre seu. De moment.

«Una obra magistral de les que fan història i per tant entre les deu o dotze millors dels darrers quaranta anys.» (Isidor Cònsul, «Avui»). «Espaterrant!» (Ramon Barnils, «El Temps»). «Una novel·la capaç d’entusiasmar el lector.» (Mònica Monteys, «Ajoblanco»). «Una obra major i memorable.» (Joan Orja, «La Vanguardia»). «Una novel·la excepcional que figurarà al costat de les grans novel·les de la literatura catalana.» (Pere Marcet, «Diari de Barcelona»). «Tot l’impacte d’aquesta novel·la és una qüestió d’estil, o, millor dit, de sinceritat estilística. L’estil de Camí de sirga transforma la petita història d’un petit país en un monument literari.» (Dolors Ollé, «El País»).

Avui:

«En fi, Jesús, que potser algú publicarà la setantena de pàgines que vas enllestir de la teva darrera novel·la. Si és així, les llegirem, però no dubtis que tots preferím que encara fossis entre nosaltres, escrivint, passejant pel barri, creuant la Diagonal, esperant que se t'acudís el que volguessis donar-nos.» (Pere, «Provisionals»). «El meu exemplar de Camí de sirga, com tants d'altres, està ple d'anotacions a llapis amb el significat de mots que anava aprenent mentre el llegia, començant per la mateixa sirga del títol.» (Puigmalet, «Gazophylacium»). «els guardons que rebé foren sempre per obra publicada i vull imaginar-me que les feines d’autopromoció el devien engavanyar.» (Allau, «The Daily Avalanche»). «Jesús Moncada recordava, l’any 1988 a “Petita història d’un jersei gris” els seus primers dies com a empleat de l’editorial Montaner y Simón de Barcelona.» (Xavier Caballé, «Diari d'un llibre vell»). «Ell no escrivia novel·les, ni tan sols contes. Ell era Déu.» (Salvador Macip, Bloguejat»). «Com que el Jesús va convertir el seu poble, Mequinença, en pedra angular de la seua literatura, he triat un article inclòs dins Cabòries estivals i altres proses que en parla.» (Gínjol, «Més content que un gínjol»). «El doctor Carreras delirava a causa dels calmants i els anestèssics, però tot i així va aconseguir atansar-me l'exemplar de Jesús Moncada, malmès de cops i perdigons.» (Lluís Bosch, «Riell Bulevard»). «S'escau a coincidència que he estat llegint ara fa molt poc la meravellosa Camí de Sirga. Em quedo amb les imatges evocadores, l'ús ric del llenguatge, el domini del temps endavant i enrere...» (Eulàlia Mesalles, «Riell Bulevard»). «El sentit de l’humor que constitueix una de les moltes vies de reconstruir el passat, un humor agredolç, però, m’atreviria a dir que un humor tragicòmic.» (Ferran Moreno, «Un que passava»). «Moncada crec que és més lloat que no pas llegit, la veritat.» (Júlia Costa, «La panxa del bou»). «Qui era aquest àrbitre pirata?» (McAbeu, «Xarel-10»). «Potser a algú li passe també: entre les lectures preferides hi ha alguna que voldries que fóra secreta, que poca gent més haguera tingut accés, una obra mestra poc coneguda per a la resta de mortals, que et permetera fer punyades de goril·la en el pit i dir allò de: "No has llegit...?".» (Xavier Aliaga, «Sota la creueta»). «No cal dir que està considerada com una de les millors de la nostra literatura contemporània.» (Kweilan, «Llibres llegits i per llegir»). «De BIOSCA, Mercè i CORNADÓ, M. Pau, “Jesús Moncada: el riu de la memòria”, a Escriptors d’avui. Perfils literaris, 1a sèrie, Lleida: Ajuntament de Lleida, 1992, pàg. 45 -51.» (Quim Roig, «L'Efecte Jauss»). «Fins i tot, quan es van casar, i com que no volien les fotos típiques, i ja que en Moncada era un artista —bon pintor i fotògraf també— els va fer el reportatge fotogràfic del casament.» (Rita, «La meva illa roja»). «Quan algú escriu en aquesta postura, amb una olivetti i una ampolla de Coca-cola al costat, ha de ser per força un bon escriptor.» (Francesc Puigcarbó, «Bloc d'en Francesc Puigcarbó»). «Confesso que hi ha un llibre que vaig devorar molt ràpidament i ho tornaria a fer perquè l'equilibri entre ironia, humor, tendresa, records i narració històrica em va semblar exemplar. Estic parlant de "Calaveres atònites".» (Gabriel, «Nàufragiobrer»). «Avui Diumenge, 13 de juny, fa 5 anys que ens va deixar Jesús Moncada, autor mequinensà.» (Pau Corcelles, «Pau Corcelles»). «Res uniforme ni predeterminat.» (Víctor Pàmies, «Raons que rimen»). «Jesús Moncada» (la Blogosfera, «Blogs»).