Assaig general: Entrevista a Arnau Pons

Dirigit per Manuel Guerrero, Joana Masó i Arnau Pons, el cicle de ponències i debats titulat «Assaig general: Pensament en procés» se celebrarà a La Capella, del 16 al 20 de febrer, amb cinc sessions que tractaran, per exemple, sobre «La llengua de l’assaig» o d’«Editar l’assaig». A més a més, del 24 de febrer al 31 de març, hi haurà cinc sessions a la biblioteca Jaume Fuster sobre l’activitat assagística de Joan Fuster, Maurici Serrahima, Palau i Fabre, Maria-Mercè Marçal i Gabriel Ferrater.

Arnau Pons ha tingut l’amabilitat de respondre algunes preguntes al voltant d’aquest esdeveniment.


1. Manuel Guerrero va dirigir, juntament amb Xavier Antich, el cicle «El pensament en perill? L’assaig com a forma oberta i crítica», celebrat al novembre del 2007 i que va donar com a fruit un llibre amb el mateix títol. ¿Podríem considerar que «Assaig General» és una conseqüència d’aquelles jornades?

No ben bé. El cicle «El pensament en perill?» pretenia fer emergir o consolidar assagistes catalans. En canvi, «Assaig general» mira de fer encarar els autors d’aquí amb els de fora, i també mira d’apropar autors de llengües i de disciplines diverses, perquè discuteixin i es coneguin. Respon a una invitació que ens va fer Jordi Martí de muntar anualment una setmana dedicada a aquesta mena de debats contemporanis, amb una certa ambició internacional. És evident que tots dos cicles convergeixen, ja que es tracta, tant en un cas com en l’altre, d’impulsar l’assaig i la interrogació, la crítica i la reflexió, amb la idea d’involucrar els editors, però també els estudiants, que així poden tenir accés a uns debats que complementen la recerca universitària. Ara bé, no ens hauríem d’equivocar: hi ha una voluntat expressa d’acostar el pensament crític al ciutadà que no està especialitzat en la matèria. I també de provocar un qüestionament en els artistes, pel que fa al procés de creació. És a dir: l’assaig entès com un exercici d’autoexigència. Amb els ulls fits en l’obra i en els seus efectes socials, polítics, ètics.


2. A la primera sessió es planteja la pregunta següent: «Per què molts escriptors catalans, quan es tracta d’escriure assaig, abandonen el català i empren l’espanyol?» ¿Fins a quin punt la mandra lingüística de molts lectors i escriptors pot haver determinat que es mantingui aquesta situació?

Més que mandra, jo hi veig una concepció insular i anormal de la cultura catalana, que just ara comença a esquerdar-se gràcies a l’esforç de petits editors com Josep Cots, Oriol Ponsatí, Montse Ingla, Gustau Muñoz o Lleonard Muntaner, per citar-ne només uns quants. Estic segur que molts catalanoparlants llegeixen assaig en castellà perquè no el troben en català, tot i que és cert que l’assaig és un gènere de poques vendes, si el comparem amb els llibres d’autoajuda o amb les novel·les de consum ràpid. També hi ha molts universitaris que trien el castellà a l’hora d’escriure perquè pensen en l’abast que tindrà el llibre un cop publicat. Això determina la llengua d’elecció de molts escriptors catalans quan decideixen abordar l’assaig, com si el gènere permetés aquesta mena de desplaçaments, és a dir, com si fos literàriament menor. Però el cas és que els poetes, per exemple, solen ser uns grans lectors d’assaig i de filosofia. I això potser explica la manca de reflexió de molts d’ells, dels catalans vull dir. Tot està permès perquè res no ha estat pensat (en el sentit greu, vull dir).


3. Recentment el Consell Europeu d’Associacions de Traductors Literaris cridava l’atenció sobre la precarietat de les condicions laborals dels traductors arreu d’Europa ¿Influeix aquesta precarietat en la qualitat de llengua de destí pel que fa a les traduccions d’assaig o de filosofia?

Evidentment que hi influeix. En molts casos, els traductors d’assaig són grans entusiastes d’un autor concret: s’esmercen per difondre’l i per això el tradueixen, de vegades fins i tot de franc, però pot passar que no tinguin la mà trencada per escriure: estan plens de bones intencions, però solen incórrer en els errors dels traductors sense experiència. Hi ha una manca de traductors competents, em sembla a mi.

4. ¿Creus que encara ara es manté el prejudici que no tenim prou llengua per afrontar la traducció i la creació d’assaig filosòfic?

Qui l’utilitzi és perquè no ha llegit prou en català. És el prejudici típic d’un diglòssic. Em sembla, a més, un argument forassenyat. Una llengua s’aprèn llegint i escrivint, i també traduint. Tenim un gruix de llengües, dins del català, que ens permet de fer filosofia sense complexos ni ressentiments. És qüestió de traça i d’ambició. S’accedeix al pensament mitjançant la llengua, i la llengua la fa i la desfà l’escriptor. La qüestió és si tenim individus capaços d’entomar aquest repte.


5. Emmanuel Faye va defensar les tesis del seu llibre “Heidegger, l’introduction du nazisme dans la philosophie” davant de François Fédier en un debat emès a França per una cadena pública. ¿La fortalesa de l’assaig depèn d’una tradició crítica sòlida? ¿Hi ha fonaments a Catalunya per edificar més espais de reflexió crítica i, per tant, d’eixamplar l’espai de l’assaig?

La intenció del nostre cicle és justament aquesta: posar els fonaments per bastir més reflexió crítica. Barcelona no deixa de ser una ciutat inquieta, oberta, qüestionadora, amb ganes de seguir i de participar en els debats que solquen tot Europa. Ara bé, el cas d’Emmanuel Faye i de les repercussions del seu llibre té la seva particularitat: no hem d’oblidar que Heidegger ha estat rehabilitat pel pensament francès contemporani i que aleshores hi ha unes responsabilitats profundes. Pel que fa a Catalunya, podem dir que hi ha una mena de heideggerisme ambiental (sovint inconscient) que s’expressa, fonamentalment, en la concepció de la llengua. I, en el pitjor dels casos, en l’exhibició d’una mena d’identitat. Ara mateix em sembla un debat molt pertinent. Sobretot quan els autors catalans més consagrats parlen del restabliment del misteri, de suggerir en comptes de dir, de fascinar o d’embadocar en lloc de fer pensar.


6. Des de la teva experiència a la col·lecció Traus, de l’editorial Lleonard Muntaner, ¿creus que l’impuls que han rebut darrerament les col·leccions d’assaig aprofita la feina d’editorials més modestes i sovint perifèriques, com Afers, que porten anys dedicant-s’hi?

No és que s’hagi donat un impuls a l’assaig, sinó que les grans editorials solen optar sovint pels periodistes que conreen aquest gènere. I aleshores ens trobem davant d’una inflació. Tot això ens mena a una situació complicada, des del punt de vista de la reflexió crítica, és clar. Els periodistes treballen molt més en l’estrat emocional, són llisquents en el seu discurs, i no solen tenir en compte la historicitat de les obres. A més, solen mantenir una relació complexa amb els intel·lectuals. L’assaig els és un canvi replà, però els costa de no caure en l’afectivitat. Per això tenen el suport que tenen. Però jo no hi veig un impuls, sinó una premeditació.

Vicent Olmos ha fet, i encara ara fa, una feina extraordinària. El seu catàleg inclou sobretot llibres d’història i de política, i de pensament nacional. És gràcies a ell que he pogut llegir, per exemple, Comunitats imaginades de Benedict Anderson, algunes entrevistes a Joan Fuster, les Memòries d’exili de Pous i Pagès, L’atzar de la lluita de Simona Skrabec, o el recull d’articles de Llorens i Jordana. Admiro la força i la tenacitat d’un editor com ell.


7. El nom del cicle, «Assaig general», ¿obeeix a una voluntat de continuïtat?

Hem triat un nom que remet a una posada en escena de l’obra abans de ser estrenada. I això vol dir que cada any mirarem de fer aquest «assaig general», per tal de diferir l’estrena, és a dir, l’acabament, la conclusió, el punt i final. El lema «encara no» com una invitació a la continuïtat.

8. ¿Com penseu abordar les oportunitats que ofereix internet per a la difusió i la creació d’assaig?

En un primer moment havíem pensat en la possibilitat de fer un taller expositiu, durant tot el matí del dissabte, amb blogaires i grups que desenvolupen o elaboren algun tipus d’assaig a internet. En vam haver de prescindir perquè aquest primer any no hem pogut donar cabuda a totes les idees. De fet, ha estat un procés una mica lent i complicat, perquè cadascú té unes prioritats i unes preferències, i havíem d’arribar a uns acords. Per això hem hagut d’esmerçar molt de temps en les discussions i també en les qüestions organitzatives. No dubto que en les pròximes edicions d’«Assaig general» l’espai virtual hi tindrà el seu lloc.