Excursió

Llegia La plaza del azufaifo d'Isabel Núñez al tren, fins a l’estació de Passeig de Gràcia. Llavors, en comptes d’anar amb metro fins a Lesseps, vaig abandonar el món subterrani per tal de recórrer el trajecte amb autobús, que necessàriament havia de ser de la línia 24, perquè una vegada, tot llegint «La modestia» d’Enrique Vila-Matas, inclòs a un llibre que darrerament torno a sovintejar fascinat: Exploradores del abismo, em vaig detenir a esbrinar-ne la ruta. Una curiositat que ha crescut amb el Dietario voluble, llibre que es distribuirà durant la primera setmana de setembre i que recull les anotacions publicades a El País junt amb altres d’inèdites que en justificarien el transplantament, i Y pasavento ya no estaba, on també trobem algunes anotacions del Dietario voluble en companya d'altres assaigs —com «Un alma bella», que m'ha despertat l'interès per Raúl Escari—, el qual ha estat publicat per Mansalva, l’editorial capaç de torturar-nos amb les portades més espantoses de l’Univers, tot i que en aquest cas l’horror no arriba a la magnitud de Pájaro transparente de Mario Bellatin o El pequeño monje budista de César Aira; llibres, els de Vila-Matas, com deia, on la línia 24 és un personatge més, i poques vegades tenim l’ocasió de gaudir d’un grau d’intimitat tan gran amb un personatge literari.

Portades espantoses

La lectura intercalada del Dietario voluble i el lliblog d’Isabel Núñez, que sí es pot trobar a les llibreries, des de juny, em va suggerir, doncs, la possibilitat de fer una excursió. De manera que em trobava al 24, dempeus, entre dues bosses immenses plenes de roba usada i un grup de tres dones i un home —probablement xilè, que passava del català a l’espanyol amb una insospitada elegància—, observant el personatge literari públic, sense llegir, perquè hauria resultat perillosament redundant llegir qualsevol cosa d’Enrique Vila-Matas a l’autobús.

Influenciat per Exploradores del abismo, vaig escrutar molt intensament la parada de Fontana, que jo em pensava que es trobaria just a davant de l'estació de metro del mateix nom, però que en realitat està una mica abans, davant d’una oficina de La Caixa. De quina manera ha pogut influir aquest detall en la recepció particular de «La modestia», encara és una incògnita.

Després de topar amb les obres eternes de la Plaça de Lesseps, continuava l'excursió, tot admirant la feina dels obrers que suportaven una temperatura infernal. Per sort, no em vaig creuar amb Enrique Vila-Matas, que no hauria sospitat que un individu vestit sense remordiments amb l’uniforme de turista que ell detesta tant —samarreta, bermudes i sandàlies, sense mitjons, però— dugués a la bossa un exemplar del Dietario voluble i un altre de La plaza del azufaifo, prologat per ell.

Però la Ronda del General Mitre, amb obres o sense, és lletja. No sé si Lluís Permanyer li dedica gaires pàgines a La Barcelona lletja; demà ho comprovaré. Per això vaig fer una mica de ziga-zaga pels carrers de Pàdua, de Ballester i d’Escipió, on també em vaig trobar algunes obres i l’esquelet d’una torre, a la confluència del Carrer del Putget amb Mitre, que en un altre context potser hauria gaudit d’una misteriosa atmosfera decadent, però que allí i en aquella hora tenia l’aspecte d’una simple carcassa resseca al sol.

Vaig continuar per Mitre i com que el carrer Berlinès estava també en obres, vaig haver de trencar per Muntaner fins arribar, finalment, al carrer d'Arimón, al número 7, al ginjoler que protagonitza La plaza del azufaifo, o jinjolero.

[Continua a Quadern de Candem]

És tan sols una opinió

Uns dels conceptes que gràcies al marxisme ha fet més fortuna és el d’alienació. És molt útil per explicar com és que les masses, davant l’evidència d’unes idees tan exactes sobre el món com el comunisme científic, se’n fan l’orni i van a la seva. L’única manera que tindria l’avantguarda política de fer entendre la irrefutabilitat del seu programa polític seria mitjançant una crisi que evidenciés les contradiccions internes del sistema: llavors cauria el vel que impedeix que les masses accedeixin a la veritat. El problema era, i és, esbrinar si caldria provocar la crisi o si el sistema mateix acabaria abocant-s’hi.

El concepte d’alienació, però, ha rebut diversos noms per mirar de dissimular-ne la procedència. Crosta, per exemple, és un dels més recents; televisió, best-seller, mitjans de comunicació, etc. són altres eufemismes en determinats contextos del mateix terme. Però l’ús és exactament el mateix: desconfiar de les masses que resten indiferents a la immediata i exacta aprehensió de les coses d’algú. No es tracta tant de discrepar d’una actitud més o més general, o d’un determinat mitjà de comunicació, o d’un llibre; és, més aviat, sentir-se molest per l'escandalosa desinformació dels altres. I més que molest, irritat perquè els altres no tenen intenció de canviar de parer. I de vegades, fins i tot, semblen contents en la seva presumpta ignorància.

Per això molts opinadors, professionals o no, afirmen que en realitat no opinen i es queixen constantment de l’oceànica indiferència que les masses senten per les coses que, segons ells, són importants de debò, fruit de l’observació infalible i no de la conjectura més o menys fonamentada. Com bé diu Mercè Ibarz a «Opinio? Només tinc nervis...» —un excel·lent article de l’últim número de Paper de vidre— l’opinió està del tot mal vista. Perquè, de fet, només opinen els altres i una manera prou estesa d’intentar desmuntar un argument és afirmar que es tracta tan sols d’una opinió; aquests opinadors tenen fil directe amb la realitat real i el gran malentès amb les masses els aboca al menyspreu sistemàtic dels qui llegeixen un determinat llibre, veuen un determinat programa de televisió —o simplement veuen la televisió—, voten el partit que causa tots els mals del món, etc.

Desconfien, al cap i al fi, de la capacitat de cadascú de triar les pròpies eines d’interpretació del món. Desconfien sobretot d’internet, on les masses poden dir la seva lliurement. És difícil, però, desempallegar-se de la crosta alienacionista; te la trobes pertot, tothom la fa servir; les masses en van plenes.

Una lliçó difícil

Quan algú copiava un manuscrit, solia enfrontar-se a paraules que no tenien una lectura unívoca: tot depenia de com s’interpretés un conjunt de traços i de la competència lingüística del copista. No és, però, un repte antic: la digitalització de llibres a Google Book Search, per exemple, pateix el mateix problema. Així, si cerquem “ubi sunt”¹ donarà com a resultat tots els llibres digitalitzats que contenen aquesta expressió, però si teclegem “ubi snnt” obtindrem centenars de resultats que poden provenir d’errates originals, de transcripcions errònies o massa primmirades o... del mateix procés d’escanejar un document. És evident que “ubi snnt” és un error i qualsevol editor l’esmenaria. De vegades, però, no és tan evident.

Teclejo a Google “parts mascles” i trobo a una antologia de l'espai lletra un vers de «Jus lo front port vostra bella semblança», el meravellós poema de Jordi de Sant Jordi, tal com el va editar Martí de Riquer als anys cinquanta: “L'amor que us hai en totes les parts mascles”. Ara no disposo de cap transcripció diplomàtica del manuscrit que li va servir de base, però segurament devia trobar-se una cosa com “les part mascle”. Martí de Riquer va optar llavors per la lliçó fàcil, però un xic barroera perquè no feia sentit amb el conjunt del poema. Anys després, però, va tornar a editar les poesies de Jordi de Sant Jordi i va optar per la lliçó difícil: “L’amor que us hay en totes les part[s] m’ascla”, tal com la llegim al repertori de poesia medieval Rialc.

Suposo que els traductors deuen enfrontar-se a problemes semblants a l’hora d’interpretar un text. L’aparició gairebé simultània de dues edicions illenques dels Cants Òrfics de Dino Campana a finals del 2007 m’hi va fer pensar. L’interès pel llibre em ve del fet que Arnau Pons és traductor i deixeble de Jean Bollack i, per tant, em refio molt del seu criteri a l’hora de triar un poeta i de la seva competència com a traductor. Es pot dir, per tant, que jo no podia ser imparcial a l’hora de triar una versió o una altra dels Cants Òrfics. Però caldria afegir el silenci inicial amb què va ser acollida l’edició de Lleonard Muntaner; tan sols perquè l’altra traducció, la de Susanna Rafart a l’editorial Moll, va sortir unes setmanes abans. I afegiré, encara, que les comparacions crítiques entre ambdues traduccions han estat favorables —amb les matisacions calgui— en tots els casos a la versió d’Arnau Pons.

I m’hi ha fet pensar ara, que n’he reprès la lectura, la nota 7, a la pàgina 41 de l’edició de Lleonard Muntaner, a propòsit de l’expressió “strane teorie di regine”:

L’italià diu «strane teorie» («estranyes teories»), en l’accepció de «sèrie», «seguici», «enfilall» o «processó». Tot i que d’entrada podria presentar una certa ambigüitat, s’ha de dir que en els textos literaris de l’època romàntica i posterior el mot «teoria» pot tenir sovint aquest sentit. Vegeu infra el vers que diu «han travessat en llarga processó (teoria)» del poema “Imatges del viatge i de la muntanya” (p.88) o també la carta de Leonetta Cecchi: «l’enfilall» (p.18). La quarta accepció del mot «teoria» en el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana és ben bé aquesta.

De manera que la tradueix com “estranyes processons de reines”. Susanna Rafart la tradueix, però, amb un vaporós “estranyes meditacions de reines”. Arnau Pons opta per la lliçó difícil i Susanna Rafart per la lliçó fàcil. La crítica textual ens adverteix que no sempre les lliçons difícils són les millors, però en aquest cas és evident que és Arnau Pons qui té raó, com es demostra al context:

agitada per gràcies infantils que renaixien amb l’esperança, mentre treia d’un joc de cartes llargues i greixoses estranyes processons de reines llangoroses, reis, sotes, armes i cavallers.

Fragment que Susanna Rafart tradueix així:

neguitosa pels seus rampells infantils que renaixien amb l’esperança d’extreure, d’un feix de papers inacabables i greixosos, estranyes meditacions de reines lànguides, fets d’armes i cavallers.

quan l’original diu, amb les negretes que m’he permès afegir:

agitata da grazie infantili che rinascevano colla speranza traendo essa da un mazzo di carte lunghe e untuose strane teorie di regine languenti re fanti armi e cavalieri.

[Addenda:

Cercava debades la font de l'exemple de Google Book Search i m'he trobat, en canvi, amb un assaig de Costanzo di Girolamo a propòsit del vers de «Jus lo front port vostra bella semblança» al qual al·ludeixo, també, més amunt: «Mascle. Una nota agli estramps di Jordi de Sant Jordi». ]

¹Anthony Grafton utilitza el mateix exemple però amb la paraula qualitas a l'article «Future Reading: Digitization and its discontents» publicat en espanyol al número 5 de la revista Trama & texturas amb el títol «La lectura futura».

Després de què?

Com bé diu Biel Mesquida al pròleg de La catosfera literària 08, el blogs són un “reservori d’escriptures provisionals”, i n’és una prova el llibre La literatura catalana després de Frankfurt. A la contribució de Joan Carles Girbés, per exemple, trobem moltes de les reflexions que ja havíem llegit i discutit a Tirant al Cap, des del llunyà «Presència valenciana a Frankfurt» al més recent, passant pel justament inclòs a LCL «Jo (el meu Frankfurt) ». També a la intervenció d’un altre blogaire de referència, Joan Josep Isern, trobem idees que ha anat assajant a Totxanes, totxos i maons, com la reflexió sobre els premis literaris declarats deserts al llarg del 2007; reflexions que, encara que no hagin pogut ser discutides perquè no admet comentaris, sí que han obtingut ressò a la blogosfera.

Entre els premis deserts casualment l’any de la campanada frankfurtiana hi ha El Lector de l’Odissea, premi excepcional perquè l’atorga un Consell de Cent Lectors vinculats a la llibreria de Vilafranca del Penedès. Aquesta coincidència ha estat el pretext per organitzar unes jornades de reflexió sobre la situació de la literatura catalana en relació amb la Buchmesse que es van celebrar al febrer i que ara podem llegir a un llibre que té com a virtut més destacada la diversitat d’opinions que s’hi apleguen: el triomfalisme reblat amb tot de dades de Josep Bargalló, l’escepticisme optimista de Jordi Coca, la miopia tecnològica d’Imma Bellafont, etc. Que moltes siguin previsibles no és, però, un llast; són destacables tant l’esforç de síntesi d’opinions vessades en diverses ocasions i mitjans com el fet que es reuneixin en un sol volum.

«Nous episodis de La morta-viva» de Jordi Galves, per exemple, em sembla especialment agosarat i lúcid. Els eixos de la seva contribució són l’escola neocursi catalana —amb Jordi Llavina, Joan Barril o Joan Margarit—, la impostura de la crítica literària —de la qual se salvarien, entre d’altres, Julià Guillamon, Manel Ollé, Xavier Pla i Ponç Puigdevall— i la impunitat institucional dels imparables. Un assaig que val la pena llegir perquè convida a la discussió abans que a l’exabrupte.

També m’han semblat oportunes les paraules de Lluís Pagès:

Uns mesos abans de la Fira de Frankfurt, en el decurs d’una sessió informativa per a editors i gent del ram, alguns dels assistents van manifestar-hi una opinió prou interessant: els editors alemanys, que són els qui,en el fons, impulsen i dirigeixen la Fira, estan convençuts que Catalunya és un territori encara verge, o almenys poc explotat, pel que fa a la seva capacitat de generar mons literaris. Intueixen que la llengua catalana és una reserva d’imaginacions, un dipòsit d’històries i d’àmbits mentals que poden produir bones obres de ficció. Per tant, si ens conviden és perquè, a part de simpaties polítiques i culturals, pensen que poden fer negoci amb els nostres autors.

Una jove veu l'amenaça

La novel·la Un rostre que no és meu d’Òscar Palazón està narrada en primera persona. A la primera part, sembla com si cada personatge expliqués ell mateix el seu punt de vista, un fragment de la història, però no pot ser: el narrador és sempre el mateix i, tot i que s'hi adapta, no hi ha un estil propi per a la veu de cada personatge, malgrat que són molt diferents. Una resposta podria ser la segona part, en què la informació fragmentada que s’ha dosificat de manera eficaç, comença a relligar-se des del punt de vista d’un personatge que a poc a poc dóna una vista panoràmica dels fets. El narrador de la primera part seria també la narradora de la segona, però aquesta opció no em convenç.

Diria que un dels factors que fan d’Un rostre que no és meu una novel·la tan pertorbadora seria precisament la impossibilitat de situar la veu del narrador. L’ús d’una falsa primera persona és inquietant, almenys m’ha semblat més inquietant que els fets que s’hi expliquen, certament tèrbols. Que es tracta d’una elaboració deliberada ho demostren els tics estilístics que es repeteixen d’un capítol a l’altre. El lloc des del qual es narra és un artifici, una convenció: la versemblança depèn de la tradició lectora de cadascú. Tant si és el famós narrador omniscient com si es tracta del no menys famós flux de consciència, sempre és possible ubicar-lo dins o fora de la narració i atorgar-li més o menys confiança. Però en el cas d’ Un rostre que no és meu, em resultava impossible. Fins que Slavoj Žižek m’ha donat la resposta a Arte, ideología y capitalismo, on reflexiona sobre la possibilitat de representar el mal:

¿Cómo podemos representar esa dimensión inhumana en una película? Sin duda, no trantando de captar la pura objetividad sino representando una objetividad imposible.

En el cas del cinema seria mitjançant

la inesperada inversión del plano subjetivo en otro objetivo: en medio de un largo plano inequívocamente subjetivo, el espectador se ve de repente obligado a reconocer que en el espacio de la realidad diagética no hay ningún sujeto que pueda ocupar el punto de vista de ese plano. En consecuencia, no se trata aquí de una mera inversión de un plano objetivo en otro subjetivo, sino de la construcción de un lugar de subjetividad imposible, una subjetividad que contamina la propia objetividad con el aroma del mal inefable, monstruoso.

En el cas de la novel·la d’Òscar Palazón, una primera narració en primera persona dóna pas a una segona narració d’un altre personatge també en primera persona,i a una tercera, i a una quarta... I si al principi resulta versemblant que algú expliqui la seva història, posteriorment el fet que aquest algú canviï però la veu narradora no gaire, és l’element que converteix un pla inequívocament subjectiu en un altre de subjectivitat impossible, perquè no sé determinar quin lloc ocupa el narrador. Si Un rostre que no és meu hagués estat narrada en tercera persona o en primera a través d’un un voyeur més o menys ubic, no hauria resultat tan estranya i pertorbadora. Perquè precisament un dels temes que recorre la novel·la té a veure amb la impossibilitat de la representació de la subjectivitat, amb la impostura inevitable d’adoptar una màscara o una altra independentment de quina sembli més “autèntica”, amb la distorsió inherent a la percepció de les persones, de les coses, dels fets, del mal inefable, monstruós.

Nacionalisme lingüístic

Juan Carlos Moreno Cabrera: El nacionalismo lingüístico, p. 193-194.

La manipulación del grupo dominante consiste en presentar como no étnicos los intereses de ese grupo y asignar el sambenito de étnico a los intereses de los grupos dominados o minoritarios. En el Estado español esto se ve muy bien en la falsa oposición entre nacionalistas y no nacionalistas que es utilizada frecuentemente por algunos en las actuales Comunidades Autónomas. Las actuaciones de los grupos no dominantes a favor de la de su lengua, su cultura y de su independencia política se tildan de nacionalistas, mientras que las de los grupos dominantes se califican como no nacionalistas. Pero es que las actuaciones de los denominados grupos no nacionalistas también se fundamentan en la defensa y promoción de una lengua, una cultura étnica y un poder político de una nación concreta y, por tanto, son igualmente nacionalistas. Además, el nacionalismo disimulado de la nación dominante suele ser mucho más intransigente, antidemocrático y particularista que los nacionalismos dominantes, dado que la etnia dominante dispone de los mecanismos políticos, económicos, administrativos y militares adecuados para aplastar por la fuerza cualquier intento importante de autoafirmación de los grupos o naciones minoritarios o no dominantes.

Ras i curt, l’objectiu del Manifiesto és, principalment, apel·lar a la capacitat coercitiva de l’Estat per tal d’imposar una nova planificació lingüística de l’espanyol, encara que la política lingüística de la Generalitat de Catalunya hagi superat totes les proves de constitucionalitat a les quals ha estat sotmesa.

Per això s’empara en tòpics del nacionalisme lingüístic com ara que l’espanyola és més apta que altres llengües per a determinats usos. El més espaterrant de tots és que diuen que perilla com a “lengua principal de comunicación democrática en este país”. No diuen que pateixi com a llengua principal de comunicació a Espanya, afirmació que seria absolutament delirant, sinó com a llengua principal de comunicació democràtica, la qual cosa no implica afirmar que les altres llengües siguin llengües minoritàries —innecessari perquè és evident— sinó afirmar que són llengües defectuoses perquè no són tan aptes per a la comunicació democràtica com l’espanyol. Com que aquesta afirmació absurda es troba al començament del Manifiesto, es pot dir que invalida tota la resta.

Una altre objectiu del Manifiesto és avisar que han abandonat la joguina defectuosa Albert Rivera per la joguina llampant Rosa Díez, per si hi havia cap despistat que no se n'hagués adonat.

[Afegit el dia 5 de juliol.

Article suggerit per Sílvia Senz, d'Addenda & Corrigenda, un blog imprescindible:

Juan Carlos Moreno Cabrera: Un manifiesto nacionalista.]