Quadern de Camden

[Continuació d'Excursió]

Si no hagués seguit els blogs d’Isabel Núñez, anar d’excursió a veure el ginjoler del carrer d’Arimón hauria estat com llegir furtivament les darreres línies de La plaza del azufaifo abans d’haver-lo acabat. Però no hauria disminuït gens l’interès pel llibre: al principi, és tan sols un arbre a dins d’un petit jardí d’una casa condemnada a l’enderroc, un pretext per reivindicar una mica de bellesa enmig d’un barri degradat pel ciment i la lletjor de nous edificis que no tenen en compte l’entorn; a poc a poc, però, el ginjoler esdevé el protagonista d’una aventura literària, amb el gust per la bellesa com a actitud ètica que permet detectar un símptoma i, a partir d’aquí, descriure una malaltia social greu.

Duia a la bossa una llibreta anònima que vaig comprar de saldo a Londres, amb tapes de pell de color bordeus i un cordill de roba per lligar-la. Però no hi havia un lloc on seure, de manera que no vaig començar el meu hipotètic Quadern de Camden, on hauria anotat que La plaza del azufaifo és com una novel·la perquè hi ha una història. L’arbre creix com a personatge, com si fos un cavaller futur que vaga perdut pel bosc fins que li és revelat el nom autèntic; aprenem que és un exemplar de ginjoler únic a Europa, digne de catalogació i preservació malgrat la miopia de la paperassa administrativa, o que la fusta del ginjoler és la millor per a elaborar la tenora. Isabel Núñez, entre incerteses i alegries, incorpora nous personatges a la seva vida, perdurables alguns i fugaços però inoblidables uns altres: Isabel Lacruz, el llibreter del carrer Berlinès, els veïns que vigilen l’arbre en el moments de perill perquè hi ha l’amenaça que vulguin sacrificar-lo, o perquè ningú no ha instruït els obrers perquè en tinguin cura durant les obres d’enderroc de la casa, les persones que escriuen sobre tot això als diaris o a internet, els programes de ràdio i televisió que s’hi interessen, arquitectes i perits agrònoms que ofereixen generosament els seus coneixements; noms i complicitats.

Però m’esperaven a Poble Nou i tampoc hauria tingut prou temps per escriure que és com a un assaig, per les reflexions sobre la persistència d’actituds autoritàries que menyspreen les iniciatives populars, les contradiccions entre branques de l’administració que provoquen desconfiança, el setge conceptual al voltant de quina cosa sigui ara l’esquerra, la comparació arbòria amb altres ciutats europees, la contaminació acústica i altres temes que es reprenen contínuament, com el brancam d’un arbre que guanya envergadura i frondositat.

Vaig trucar que arribaria una mica més tard i vaig fer algunes fotografies al ginjoler i a la paret que informa els vianants de l’abast d’una reivindicació que va començar modesta, lligada simplement un petit carrer barceloní, però que en pocs mesos s’ha convertit en una acció que molts esperaven perquè desvela els mecanismes d’una administració que mira d’acontentar totes les parts per igual, amb un sentit de l’equanimitat que en realitat vol dir fugir d’estudi; evitar el compromís tant com sigui possible,fent veure que atén tant els interessos dels constructors i com els dels veïns quan l’única cosa que vol és passar pàgina ràpidament, que l’afer no aixequi gaire polseguera malgrat la pols i els sorolls que pateix el barri.

I vaig explicar la meva excursió entre glop i glop de tònica, gaudint de l’ombra i de l’aire fresc, asseguts tots dos a una terrassa des de la qual podia contemplar uns arbres joves que mai no gaudiran de l’aire net que va gaudir el ginjoler centenari d’Isabel Núñez, un aire que li va permetre créixer lentament i guanyar prou fortalesa perquè puguem admirar-lo encara durant mols anys.