Excursió

Llegia La plaza del azufaifo d'Isabel Núñez al tren, fins a l’estació de Passeig de Gràcia. Llavors, en comptes d’anar amb metro fins a Lesseps, vaig abandonar el món subterrani per tal de recórrer el trajecte amb autobús, que necessàriament havia de ser de la línia 24, perquè una vegada, tot llegint «La modestia» d’Enrique Vila-Matas, inclòs a un llibre que darrerament torno a sovintejar fascinat: Exploradores del abismo, em vaig detenir a esbrinar-ne la ruta. Una curiositat que ha crescut amb el Dietario voluble, llibre que es distribuirà durant la primera setmana de setembre i que recull les anotacions publicades a El País junt amb altres d’inèdites que en justificarien el transplantament, i Y pasavento ya no estaba, on també trobem algunes anotacions del Dietario voluble en companya d'altres assaigs —com «Un alma bella», que m'ha despertat l'interès per Raúl Escari—, el qual ha estat publicat per Mansalva, l’editorial capaç de torturar-nos amb les portades més espantoses de l’Univers, tot i que en aquest cas l’horror no arriba a la magnitud de Pájaro transparente de Mario Bellatin o El pequeño monje budista de César Aira; llibres, els de Vila-Matas, com deia, on la línia 24 és un personatge més, i poques vegades tenim l’ocasió de gaudir d’un grau d’intimitat tan gran amb un personatge literari.

Portades espantoses

La lectura intercalada del Dietario voluble i el lliblog d’Isabel Núñez, que sí es pot trobar a les llibreries, des de juny, em va suggerir, doncs, la possibilitat de fer una excursió. De manera que em trobava al 24, dempeus, entre dues bosses immenses plenes de roba usada i un grup de tres dones i un home —probablement xilè, que passava del català a l’espanyol amb una insospitada elegància—, observant el personatge literari públic, sense llegir, perquè hauria resultat perillosament redundant llegir qualsevol cosa d’Enrique Vila-Matas a l’autobús.

Influenciat per Exploradores del abismo, vaig escrutar molt intensament la parada de Fontana, que jo em pensava que es trobaria just a davant de l'estació de metro del mateix nom, però que en realitat està una mica abans, davant d’una oficina de La Caixa. De quina manera ha pogut influir aquest detall en la recepció particular de «La modestia», encara és una incògnita.

Després de topar amb les obres eternes de la Plaça de Lesseps, continuava l'excursió, tot admirant la feina dels obrers que suportaven una temperatura infernal. Per sort, no em vaig creuar amb Enrique Vila-Matas, que no hauria sospitat que un individu vestit sense remordiments amb l’uniforme de turista que ell detesta tant —samarreta, bermudes i sandàlies, sense mitjons, però— dugués a la bossa un exemplar del Dietario voluble i un altre de La plaza del azufaifo, prologat per ell.

Però la Ronda del General Mitre, amb obres o sense, és lletja. No sé si Lluís Permanyer li dedica gaires pàgines a La Barcelona lletja; demà ho comprovaré. Per això vaig fer una mica de ziga-zaga pels carrers de Pàdua, de Ballester i d’Escipió, on també em vaig trobar algunes obres i l’esquelet d’una torre, a la confluència del Carrer del Putget amb Mitre, que en un altre context potser hauria gaudit d’una misteriosa atmosfera decadent, però que allí i en aquella hora tenia l’aspecte d’una simple carcassa resseca al sol.

Vaig continuar per Mitre i com que el carrer Berlinès estava també en obres, vaig haver de trencar per Muntaner fins arribar, finalment, al carrer d'Arimón, al número 7, al ginjoler que protagonitza La plaza del azufaifo, o jinjolero.

[Continua a Quadern de Candem]