Cap a Frankfurt!

Les institucions han fet la feina que els correspon: convertir la cultura —una paraula buida que cal omplir— en una cosa concreta: espectacle. Només cal fixar-se en la tendència que consisteix a eliminar els suplements de cultura on els llibres són els protagonistes i rellogar-los a revistes on comparteixen espai amb el cinema, la música, el teatre, etc. Això va passar amb el suplement d’El Periódico i sembla ser que aquest serà el destí del suplement de l’Avui¹. Un cop d’ull al programa de la cultura catalana com a convidada d’honor de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007, presentat ahir a Barcelona, confirmaria aquesta tendència si no fos perquè alguns dels escriptors que han participat, per exemple, a la fira del llibre de Leipzig s’entesten a parlar de literatura i de l’excel·lent organització dels actes i de l’èxit de públic. És a dir, que hi ha un discurs oficial que s’adapta a les exigències dels signes del temps i un corrent subterrani que consisteix a treballar perquè els escriptors catalans siguin coneguts a Alemanya. I això malgrat l’animat ball de càrrecs a les institucions que hi estan implicades.

Les polèmiques formarien, doncs, part de l’espectacle, cosa que Jürgen Boos entén perfectament com a director de la Fira. Opinió que no comparteix Antoni Comas, president del Gremi d’Editors de Catalunya. Per això, de les intervencions d’ahir, la d’Antoni Comas va ser la més interessant: començava explicant com va ser des del gremi que es va impulsar la candidatura de la cultura catalana com a convidada d’honor. D’alguna manera, vaig percebre com preparava un clatellot contra l’Institut Ramon Llull quan afirmava que la indústria editorial són totes les editorials, que la fortalesa de la indústria editorial en català no s’explicaria sense la fortalesa d’una indústria editorial en espanyol, que la Fira de Frankfurt és una fira d’editors, que la polèmica lingüística és innecessària, etc. Però el clatellot va ser desinflat pel propi Antoni Comas quan va al·ludir a una surrealista anècdota sobre l’assassinat de Kennedy que li va servir per afirmar que l’enrenou no clarifica, que la intervenció dels organismes oficials no resol l’enrenou i que tot plegat no serveix per ressuscitar ningú. És a dir: que cal aprofitar la Fira de Frankfurt per estimular el corrent subterrani que potser no és espectacular però aconsegueix resultats tangibles.

A Mutacions d’una crisi, el llibreter Àlvar Masllorens afirma:

A pesar del que hem esmentat, les llibreries catalanes han pres una opció uniforme,com si fos un pacte tàcit, en una aposta ferma i decidida pel català. Contradient els seus interessos empresarials i en pro de la seva faceta cultural, trenquen a favor del català la que seria la lògica correlació entre l’espai d’exposició de novetats i l’espai destinat al fons respecte ales vendes obtingudes. És a dir, apostant a favor del català l’espai que s’hi destina,malgrat el que els vendes justificarien.

Això és així perquè som conscients que el llibre en català té menys opcions de ser conegut a través dels mitjans de comunicació que el llibre en espanyol. Es tracta, simplement, de compensar aquesta manca d’informació, d’oferir l’opció de triar malgrat la manca de capacitat de triar d’alguns lectors, o de la mandra d'exercir-la. I si alguna cosa espero de Frankfurt no és ja la promoció de la cultura catalana a l’exterior —cosa que sembla garantida gràcies tant a l’espectacle com al corrent subterrani als quals he al·ludit, i sempre dins de les expectatives que imposa la pròpia Fira de Frankfurt— sinó la promoció de la literatura catalana a tot el domini lingüístic, que Frankfurt serveixi per difondre la literatura catalana a casa nostra i que alguns dels qui es miren els escriptors-catalans-que-escriuen-en-català com si fossin jugadors de tercera divisió, amb l’arrogància dels qui no necessiten llegir-los per emetre el seu veredicte, s’espolsin el provincianisme de sobre.

¹Als comentaris hi ha una alleujadora precisió d'Ignasi Aragay, Cap de cultura de l'Avui.