Branda la fona i comença el combat.
El còdol brunz i colpeix l’adversari
al mig del font sumari:
sobtadament l’abat.
Aquests versos de Les decapitacions de Pere Quart em són importants. Els vaig llegir en un volum, ara esgrogueït, titulat Poemes escollits, publicat a la MOLC a cura de Joan-Lluís Marfany. Al marge vaig anotar el significat de còdol i brunzir, que llavors desconeixia. Segurament me les havia trobat abans en altres papers, però continuava llegint amb la falsa però tranquil·litzadora intenció de buscar-les més endavant al diccionari. El dia que vaig començar aquest llibre necessitava, en canvi, usar el meu Fabra. El bitllet de tren que feia servir de punt de lectura em permet localitzar la data aproximada en què còdol, brunzir, eixalat, ajocar-se, borboll, macat i altres mots van incorporar-se al meu català.
No recordava el poema, però sí aquest que comença així:
Mort esclava!
Ocell engabiat
en gàbia en gàbia secular. Ocell nostrat,
orb, eixalat,
vermell de sang i de vergonya.
Ramon Muntaner li havia posat música i sempre l’he recordat sencer, incloent-hi la cita de Guimerà que l’encapçala. També, lògicament, les Corrandes d’exili, gràcies a la música de Lluís Llach. Precisament ha estat la Tinta xinesa de Biel Barnils que m’ha menat a obrir novament els Poemes escollits i retrobar-me amb el temps en què aprenia la llengua a poc a poc i amb bons mestres.
Ara no sabria imitar la pronúncia amb la qual segurament torturava llavors les paraules. Un apunt de Pere a Saragatona m’hi ha fet pensar, sobretot perquè confirma que aprendre una nova llengua, o descobrir noves varietats, implica sempre reflexionar sobre la pròpia parla. En el meu cas, conèixer millor el català i utilitzar-lo habitualment ha significat també conèixer millor l’espanyol, malgrat les interferències mútues. La presumpta transparència de la llengua, aquesta adequació perfecta entre forma i sentit que he deduït tan sols de les creences d’algunes persones monolingües, s’esvaeix i en la comparació apareix la consciència que les llengües amaguen molts plecs insospitats. I entre els plecs, l’ombra.
5 comentaris:
guardes tots els punts que usares dins dels seus llibres??
Les meues Corrandes d'exili, en canvi, sempre portaran la veu d'Ovidi Montllor i la guitarra de Toti Soler.
Salutacions.
"Una nit de lluna plena...". M'encanta aquest inici del poema... és tan maco.
Salutacions des de Salou!
Un universitari frustrat.
No, ester, va ser un regal de l'atzar.
Entre els bons mestres hi havia Lluís Llach, Pere. Ara ja no m'entusiasma, però llavors sí i em sabia —i encara em sé— moltes de les seves cançons. També he de dir que em va encomanar algun vici que vaig saber corregir a temps: "qui va vençre? Qui dels ferros forjas per les bombes..."
Un gran poema, sens dubte.
M'agrada això dels 'plecs insospitats'. M'has descobert que una cosa que valoro molt a les obres que aprecio és que tinguin molts d'aquests plecs que coven ombres. I anar descobrint allò que amaguen. Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada