Surfin' Argentina

És un llibret lleig. La portada de Literatura de izquierda sembla un cartell commemoratiu del Llibre vermell de Mao. No l’hauria llegit si un company de la llibreria no m’hagués assegurat que m’agradaria; i m’ha agradat. Damián Tabarovsky realitza una reducció salvatge del concepte literatura: contra el mercat i contra l’acadèmia descriu l’evolució de la literatura argentina dels darrers trenta anys amb unes eines conceptuals precises i sorprenents. Aquesta mena d’operacions, que consisteixen a explicar un objecte immens a partir d’unes poques nocions ben fonamentades, poden ser molt útils per indicar un punt de partida, un indici que em convidi a endinsar-me per un bosc poc conegut.

Tabarovsky planteja una diferència entre les avantguardes històriques i les avantguardes actuals: si ser avantguardista abans volia dir obrir camins impensats en la literatura, ara l’avantguarda és la impossibilitat mateixa de ser de la literatura. L’herència de les avantguardes històriques, però, aporta un element que trobo essencial: com que tot és possible gràcies a l'experimentació formal, cal que l’escriptor triï les pròpies restriccions. I és una tria arriscada i lúcida la mena de crítica literària que practica Tabarovsky. Ofereixo uns fragments del primer assaig, “El lector sin público”, sobre el concepte central, la literatura de izquierda:

Esa literatura no se dirige al público: se dirige al lenguaje. No se trata de la oposición novela de trama vs. novela de lenguaje —que es como decir: la oposición mercado vs. Academia—, sino que es mucho más ambiciosa: apunta a la trama para narrar su descomposición, para poner el sentido en suspenso; apunta al lenguaje para perforarlo, para buscar ese afuera —el afuera del lenguaje— que nunca llega, que siempre se posterga, se disgrega (la literatura como forma de digresión) ese afuera, o quizá ese adentro inalcanzable: la metáfora del buceo (la invención de una lengua dentro de la lengua); ya no el buceo como búsqueda de la palabra justa, bella, precisa (el coral iluminado bajo el agua), sino como el momento en que la caza submarina se extravía y se convierte en chapa, ácido, vidrio molido, coral de vidrio molido (la exploración a un barco hundido).

(...)

Fuera del mercado, lejos de la academia, en otro mundo, en el mundo del buceo del lenguaje, en su balbuceo, se instituye una comunidad imaginaria, una comunidad negativa, la comunidad inoperante de la literatura.

Quina és aquesta comunitat? Bàsicament Libertella, Fogwill i Aira. Sí: un cànon, o contracànon. Precisament, l’encert del breu assaig amb què comença el llibre és que aporta claus literàries que enriqueixen la meva lectura de César Aira. Caldrà, doncs, seguir la petja de Libertella i Fogwill.

Continua amb un assaig sobre Copi —també caldrà llegir-lo, què hi farem—, unes observacions sobre el lloc de la mirada en l'art i la literatura del segle XX i unes reflexions més literàries recollides sota el títol “Estaba haciendo surf y una ola me agarró”:

El peso de tener atrás a las vanguardias parece insoportable. Pero lo verdaderamente insoportable no es que las vanguardias hayan fracasado o se hayan diluido o que hayan sido absorbidas por el sistema, sino la dificultad de ser hoy vanguardia. La literatura contemporánea profundiza esa imposibilidad. La condición de la vanguardia consistía en llevar una posibilidad hasta su extremo. La condición de la literatura contemporánea consiste en llevar su propia imposibilidad hasta el extremo.

L’últim assaig, molt breu, és una delícia. “Perder el juicio” analitza un tòpic a propòsit de l’obra de Flaubert: la feina d’orfebre que fa útil la literatura. Flaubert va ser absolt en el judici contra Madame Bovary perquè la defensa va convèncer el jutge que “la obra de la que Flaubert es el autor es una obra que parece haber sido intensa y seriamente trabajada desde el punto de vista literario y del estudio de los caracteres”. Va ser absolt per la seva utilitat social. Tabarovsky planteja amb eficàcia que aquesta feina d’orfebre literari en Flaubert és inútil, és un escreix sobrer: “si la literatura fuese inútil, fuese lo que sobra, lo que está de más, si no tuviese otro fin más que sí misma, si no fuese más que la escritura de su escritura, perdería su inocencia, perdería el juicio.” Flaubert corregint fins a l’extenuació per oferir un producte ben fet és l’argument que va admetre el jutge, el representant del sentit comú, que s’escandalitzava davant la sospita del fiscal imperial que Madame Bovary és un excés, “lo excesivo de la escritura se convierte en el tema central de su alegato”, una despesa injustificada i inadmissible. Tabarovsky nota que l’argument que va aprovar el jutge, i va salvar Flaubert, és l’argument que perdura.