dissabte, maig 28, 2011

Els Simpson, la publicitat i la poesia

. dissabte, maig 28, 2011
0 comentaris

Els fulls de l’escriptori: La poesia i els seus veïnatges és un recull d’articles al voltant de la poesia i la hibridació amb altres disciplines artístiques i científiques. El principal estímul que es planteja tot llegint-lo és que explorar els límits externs de la poesia —sense un mínim acord previ sobre quina cosa sigui la poesia— esdevé un desafiament a l'hora de discernir quin és el concepte de poesia del qual parteix cadascú. Es tracta d’un llibre molt discutible i, per tant, molt i molt recomanable.  

Podria destacar acords i discrepàncies que m'han semblat rellevants, però em crida l’atenció el bon gust de Gemma Arimany a «Facin mètrica, estilística, i si troba res millor, compri-ho» sobre la relació entre poesia i publicitat. Per exemple: "la publicitat és plena de recursos propis de la poesia, i als espots de televisió, en reunir imatge, so i text, tots aquests trets hi poden ser encara més presents”. Metàfora, comparació, anàfora, sinestèsia, etc. no són exclusius de la poesia, però en un anunci poden tenir un ús poètic i provocar plaer estètic. El bon gust rau, entre altres qüestions, en saber distingir una cosa de l’altra i en no cometre imprudències i afirmar —com he sentit i llegit alguna vegada— que els poetes d’ara es troben en realitat a les agències de publicitat. 

Un anunci dura uns pocs segons i els elements retòrics que esmentàvem més amunt persegueixen dir molt amb pocs elements, però la funció és sobretot narrativa, més que poètica. Aspiren a bastir una història amb la qual es pugui identificar el segment de públic al qual s’adreça, incloent-hi els anuncis més sofisticats. Gemma Arimany escriu:
Pel que fa a l’estructura, hi ha anuncis moderns amb un guió o un text que sembla que vulgui imitar un poema. És el cas d’alguns anuncis de caves, amb un guió que intenta fer arribar la sensació d’alegria o de festa, sense dir-ho directament, com els bons poemes, o el de la BMW que reproduïa la filosofia de Bruce Lee del Be water, my friend (tot un poema) amb aquest final: No t’adaptis a la carretera. Sigues la carretera.
Evidentment, la meva tesi no contradiu les seves paraules: la prosa és plena d’exemples de concisió i intensitat semblants. Per il·lustrar la meva matisació —que la funció de determinats recursos retòrics és més narrativa que poètica— he triat una paròdia, perquè una bona paròdia ha de ser capaç d’utilitzar els trets més rellevants de l’objecte parodiat si vol reeixir. Abans, però, mirem la d’un anunci més estàndard. Homer Simpson ha decidit exercir de llevaneus durant un temporal a Springfield. És l’únic que hi ha i com que no té competència, fa un espot casolà i barat —s’emet de matinada i dura un minut— que serà suficient per rebre els primers encàrrecs:




Però apareix un llevaneus rival i l’oceà blau esdevé vermell de ràbia. Homer Simpson decideix llavors contractar els serveis d’una agència de publicitat, que produeix un anunci com els que al·ludíem més amunt:





La «Casta diva» de la Norma de Bellini apel·la a una sofisticació mainstream per captar al públic que s’hi vulgui reconèixer. La metàfora de la bola de neu enmig d’una mansió immensa al·ludeix a l’aïllament i suggereix que, malgrat totes les riqueses, la neu pot privar de la llibertat a qualsevol. Sort que apareix el llevaneus com un heroi que lluita contra el temps —del rellotge, a més a més de l’atmosfèric— i l’allibera de la seva opressió amb un simple gest: trencant la bola de neu. La metàfora al servei de la narració.

dijous, maig 19, 2011

Trens i poesia

. dijous, maig 19, 2011
1 comentaris

El problema de Barcelona Poesia és que hi ha massa activitat en molt poc temps. Però si no fos així, no seria un festival. I aquest inconvenient, per a un cronista que treballa i depèn de transport públic, és una complicació i un avantatge: limita l’horari però permet reflexionar sobre recitals i llibres al tren. Quan em van convidar a participar en el blog no estava segur de poder escriure un apunt al dia. Finalment ho he aconseguit, malgrat que el resultat no m’hagi satisfet gaire. I encara sort que he triat espectacles que m’atreien per diferents motius, com esmenar la meva ignorància. És el cas de l’esplèndid Jas!, una molt bona introducció a la poesia de Lluís Roda i a la música de David Pastor. Un gran espectacle on música i poesia dialogaven, amb els matisos de la conversa o de la disputa quan calia i no, com sol passar, amb la música com a ornament, de vegades fins i tot molest. És lògic que al costat d’aquest gran recital el altres actes empal·lidissin, tret del de Juan Gelman, sense música, d’una senzillesa que enlairava la força del vers. 

No sé treure conclusions de tot plegat. Potser és massa d’hora. He visitat els límits de la cosa poètica i he tornat als clàssics. He gaudit, he admirat i he patit i aquesta és la millor recompensa: l’aventura de descobrir. Si les decepcions i les alegries fossin previsibles, no caldria sortir de casa.

dimecres, maig 11, 2011

Barcelona Poesia 2011

. dimecres, maig 11, 2011
0 comentaris



Durant uns dies em trobareu al blog de Barcelona Poesia

Batalla a tota ultrança per la paraula

Jas! 

La lògica de l'atzar medieval

eGolem

La pastanaga barroca

Els Simpson, la publicitat i la poesia

Juan Gelman

dimarts, maig 10, 2011

Premi Visitem-los i subscrivim-nos-hi! 2011

. dimarts, maig 10, 2011
14 comentaris

Calia esperar uns dies després de Sant Jordi, a les devolucions, per confirmar que Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals s’ha exhaurit. Com que la contribució d’aquest blog ha estat modesta, he modificat les bases del Premi visitem-los i subscrivim-nos-hi! per homenatjar als autèntics exhauridors: els lectors. De fet, només hi ha dos punts:



  1. Guanyaran el Premi visitem-los i subscrivim-nos-hi! tots els blogs que hagin dedicat un apunt a Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals o que hagin esmentat el Premi Exhaurim-lo! abans de Sant Jordi.
  2. Guanyarà el Premi visitem-los i subscrivim-nos-hi! d’Honor el blog Artista abans conegut com Subal Quinina per haver-me convençut que calia llegir la novel·la.
El llistat que segueix és incomplet i demano la col·laboració dels internautes per afegir els blogs que m’hagi deixat. 


Vull agrair molt especialment la difusió del Premi Exhaurim-lo! a Montse Serra de VilaWeb Lletres perquè va ser portada de VilaWeb durant un dia, a Marina Espasa de L’Hora del Lector per la faixa artesanal que va lluir durant el programa, a Clídice per difondre el premi a Ràdio Esparreguera i a Rodamots. També als amics de Facebook, de Twitter i d’altres xarxes socials que van compartir-lo: moltes persones se'n van assabentar també gràcies a ells.

dissabte, maig 07, 2011

X

. dissabte, maig 07, 2011
2 comentaris

Le dije que yo ya llevaba una vida negra, mucho más negra de lo que él podría llegar a llevar jamás, que ésa era la vida que había llevado y la que llevaría.
La vida negra, real, crua i autèntica de Thelonious Ellison, narrador i protagonista d’X, de Percival Everett, transcorre entre l’escriptura, la docència i les ponències sobre literatura. La pesca i la fusteria l’ajuden a no enfonsar-se en un oceà d’abstraccions i de paraules: el temps de la pesca i la matèria de la fusta són concrets i situen el cos en relació amb les coses, amb el món. Però la vida negra de Thelonious Ellison també és la família. L’assassinat de la seva germana l’obligarà a tenir cura de la mare, malalta d’alzheimer, i a recuperar els seus records. Precisament, tenir cura dels pares ancians és un tema cada cop més freqüent en literatura. Quim Monzó a Mil cretins, Sergi Pàmies a La bicicleta estàtica o Fabián Casas a Los lemmings y otros són els exemples que em vénen ara al cap. Una vida negra que es defineix més pel substantiu que per l’adjectiu. 

Però:
Decidí averiguar si tenían alguno de mis libros, con la firme convicción de que, por mucho que los tuvieran, no iba a cambiar mi opinión sobre Borders. Fui a la sección de Literatura y no me vi. Fui a Narrativa Contemporánea y no me encontré, pero retrocediendo un par de escalones di con la sección llamada Estudios Afroamericanos, y allí, en orden alfabético, perfectamente dispuestos (esto es, sin que nadie los hubiera tocado siquiera), estaban cuatro de mis libros, entre ellos Los persas, cuyo único elemento ostensiblemente afroamericano era  mi fotografía de la solapa. Me enfurecí al instante; el pulso se me aceleró, se me frunció el ceño. A quien le interesaran los estudios afroamericanos no le dirían gran cosa mis libros, y su presencia en esa sección lo confundiría. Quien anduviera buscando una críptica reinterpretación de una tragedia griega tendría tanto interés en esa sección como en la de Jardinería. En ambos casos el resultado era el mismo: no habría venta. Esa puta librería estaba quitándome la comida del plato.
La naturalesa de la literatura, amb el pertinent distanciament paròdic, en relació amb els mecanismes de la indústria editorial —i la guerra de faccions acadèmiques com a soroll de fons—, les relacions familiars, afectives i amoroses, el racisme pretesament crític dels estudis culturals —anàleg a la reducció esquemàtica de la realitat operada pels mitjans de comunicació de masses—, i un cos que pensa i escriu: un conjunt de temes que Percival Everett aconsegueix reunir i desenvolupar a X de manera magistral gràcies a l’estratègia de la fricció: La novel·la X conté Mi problemàtica, una nouvelle signada per un pseudònim de Thelonious Ellison: Stagg R. Leigh. Mi problemàtica, que posteriorment canviarà aquest títol —tan del gueto o tan Belén Esteban— per Porculo —tan 'transgressor'—, erosiona X des de dins: la paròdia esdevé real, crua i, sobretot, ‘autèntica’ no tan sols per la indústria editorial sinó també per una mena d’instància literària legitimadora en forma de jurat. L’erosió causada per la fricció mena inevitablement a l’esborrament. Però m’aturo aquí: val la pena llegir el com.