Llegia Las correspondencias de Pedro G. Romero i a poc a poc es dibuixava un mapa de Venècia que traduïa a paraules el mite i el traçat urbanístic de la ciutat: carrers estrets i caòtics, entre els atzucacs i la interrupció dels canals, però també amb places i ponts. Carrers que no han estat enregistrats al Google Street View perquè Venècia és una ciutat sense cotxes, sempre.
Els corresponsals confien a la paraula sancionada pels segells transaccions de tota mena, afectives i econòmiques; cada carta és l’esbós d’una història possible però al llibre totes estan lligades a la història de l’únic corresponsal sense nom, un fugitiu: la seva presència o la seva ombra crea una comunitat de persones que ignoren aquest vincle, una xarxa que només es perceptible des del lloc de l’autor o del lector.
Hi ha, doncs, històries d’un passat revolucionari acomodat a les circumstàncies del present, d’un present entre llibres i detencions abusives, de recerques sobre foteses erudites —com el llenguatge de les gallines— o sobre eminències literàries —com Raymond Russell—, sobre les despeses de viure a una ciutat que aplega palaus atrotinats, la Biennale d’art contemporani i els turistes que ho envaïm tot plegat.
Pedro G. Romero va participar a Venezia, Catalunya, una de les propostes que més em van atraure, sorprendre, engrescar, agradar, etc. l’any passat. La Biennale de 2009, de fet, va confirmar la sensació que bona part de l’art més recent sembla cada cop més antic, una mena d'artesania sofisticada i fàcilment identificable, elaborada segons el gust d’un mercat amb unes tendències previsibles. Tot i que no hi entenc gaire, sospito que La comunitat inconfessable em va agradar perquè s’inscriu en una mena d’art que aspira al relat. No es tracta de la justificació teòrica, de vegades francament il·legible, de determinades patums internacionals, sinó de donar elements perquè l’espectador llegeixi l’obra i n’extregui el relat, de la paròdia autobiogràfica de Sophie Calle a l’assaig sobre la relació entre l’individu i les mercaderies de Pedro G. Romero.
Potser per això l'autor escriu:
Querido lector:
Lo que acaba de terminar no es exactamente un relato, tampoco una novela epistolar, más bien se trata de una de esas «cosas» modernas que se mencionan en la última de las cartas.
4 comentaris:
Només pel fet que no hi hagin cotxes ja m'agrada . No conec aquest llibre, però ubicar històries com a excusa per descobrir una ciutat fa que t'acabis enamorant del lloc. A mi m'ha passat amb Josep Roth i Viena. Ara, llibreter, hauràs d'anar a Venècia.
I tant que tinc ganes de tornar-hi! Sobretot per prendre un còctel la terrasseta d'un bar molt tranquil, de nit, i gaudir de la nitidesa dels sons quan no se sent el soroll dels cotxes... però a la ciutat!
Roth i Viena, Magris i Trieste, Pessoa i Lisboa... hi ha escriptors que estan lligats per sempre a una ciutat, o viceversa ;-) En qualsevol cas, la meva idea de Venècia abans d'anar-hi era Marca d'aigua de Joseph Brodsky.
Salutacions cordials.
També valia molt la pena la proposta d’un dels altres artistes de La comunitat inconfessable, Daniel G. Andújar, amb la seva sèrie de dobles fotografies.
Salut!
Estic d'acord, Missatger: en conjunt, La comunitat inconfessable em va semblar una de les millors opcions de la Biennale. Abans de publicar l'apunt vaig repassar el catàleg i entre les coses que vaig veure i les que em vaig perdre, aquesta impressió es va refermar.
Salutacions cordials.
Publica un comentari a l'entrada