Els Onze

Crec que no mataré el final d’Els Onze, de Pierre Michon, si avanço que el tema té a veure amb la teoria del muntatge cinematogràfic que Lev Kuleixov va demostrar amb una cèlebre seqüència on un plat de sopa, el cadàver d’una noia i una dona sensual precedeixen al mateix pla d’un actor que, sense canviar d’expressió, sembla mostrar successivament gana, pena i desig.

El començament, confús i lluminós, evoca la joventut de François-Élie Corentin com a aprenent, artista d’aspecte esmunyedís, la petjada del qual —de la joventut a la vellesa— s’intueix entre retrats atribuïts i camuflats d’altres artistes, com si la seva ombra fos l’ombra de l’Art. Confús i lluminós, també, com la pintura del mestre, Giambattista Tiepolo, l’estil se sotmet als trets dels estils pictòrics; més endavant serà tenebrós i precís com un Caravaggio i acabarà com la síntesi de tota la Històra de l’Art sota la figura del cavall desbocat, en les millors pàgines del llibre, segons l’encertada opinió d’un company.

Abans d’arribar a la nit durant la qual tres membres del Comitè de Salut Pública li encarreguen la que serà l'obra mestra de François-Élie Corentin, Pierre Michon narra els orígens familiars del protagonista, una família amb una fortuna de fonaments negres, edificada sobre l’explotació de masses de “llemosins”, homes que abandonen la llar durant deu mesos a l’any per treballar sota condicions terribles, d’esclavitud, i construir els designis del rei, homes que acumulen odi contra l’arbitrarietat i l’excés dels privilegis, del poder.

Els Onze, el quadre més famós del Louvre que narra Pierre Michon, és el retrat dels membres del Comitè de salut pública, un organisme encarregat de reprimir les dissidències, internes i externes, de la Revolució i que per guanyar eficàcia va assumir la impunitat com a eina: les deliberacions eren secretes i s’arribaran a suprimir els interrogatoris, els testimonis i la defensa dels acusats. Era el Terror, el període més confús i obscur de la Revolució Francesa. Pierre Michon també retrata els membres del Comitè: “llemosins”, és a dir: hereus de l’odi, i il·lustrats, escriptors tots ells amb poc o nul èxit —compte, doncs, amb els escriptors frustrats i el ressentiment acumulat— que dictaran centenars de sentències de mort, incloent-hi les d’alguns dels seus membres.

Els llemosins de Pierre Michon són una força desbocada que conspira i esclata i converteixen Els Onze en una novel·la de tesi sobre el sentit de la història; potser per això ha estat rebuda amb una certa perplexitat: no era exactament el Michon que s’esperava després d’anys de silenci. Però potser per això em sembla un gran Michon, perquè és capaç d’evocar la violència fundadora de l’estat modern, a França, a Itàlia, a Espanya, a Alemanya... Una violència emmascarada entre commemoracions oficials, solemnes sempre.

Però el tema és més complex i té a veure amb la funció de l’art enmig la història desbocada, sobre qui i com determina el sentit de les obres que admirem als museus, sobre el moment que l’artista s’acara amb el poder, sobre el moment que van ser concebudes: qui les va encarregar, amb quina intenció, qui va ser triat per pintar-les o esculpir-les, per executar-les.