Llibre de Fortuna i Prudència

Cal saludar la recent aparició del Llibre de Fortuna i Prudència, del jove escriptor Bernat Metge, gràcies a l’encert de l’editorial Barcino, sempre atenta a les darreres tendències literàries. Malgrat que es tracta d’una obra molt madura, amb una ambició temàtica i estructural resolta amb eloqüència, pateix d’un vici habitual en les obres de joventut: la necessitat d’arreplegar tot el bagatge cultural adquirit per obtenir l'aprovació de la crítica. En altres casos això hauria resultat un llast feixuc, però Bernat Metge ha trobat la manera d’integrar-lo sense gaires estridències i d'elaborar un discurs literari on tradició i modernitat dialoguen amb elegància.

Autors clàssics com Juvenal o Boeci conviuen amb naturalitat al costat de l’avantguarda literària, representada per Guillaume de Machaut, Jean de Meun, Enrico da Settimello, Vicenç Comes o Guillem de Torroella, gràcies a l’ús excepcional de la intertextualitat. El manlleu i la paròdia esdevenen una eina molt útil per aprofundir en l’ambigüitat del Llibre de Fortuna i Prudència, sense oblidar la indefinició deliberada del gènere literari, com molt bé explica Lluís Cabré a la introducció:

D’una banda, el LFP és una consolatio al·legòrica, com en la visió de Boeci, i per això inclou una lamentatio i l’altercatio amb Fortuna, com a l’Elegia de Settimello. De l’altra, la consolació s’inscriu en un marc de viatge fabulós, una ventura, com La faula de Torroella, i per això incorpora la descriptio de l’illa i la deessa, com el viatge narrat a la fabula al·legòrica de l’Anticlaudianus.

El resultat és una obra poderosament interdisciplinària i polièdrica que utilitza elements de la filosofia, l’ètica, la retòrica, la lògica, l’economia, etc., a més a més dels estrictament literaris, per bastir una crítica ferotge de l’actual crisi financera internacional:

[ Car ] l’aur han convertit en plom

los cambiadors que sabets,

e si·ls deyts: «Senyors, què·m devetz?»,

respondran-vos que bon·amor.

No·ls fan ara ten gran honor

les gens com al bon temps fasien,

quant lo mercuri convertien

en aur de XXIII quirats.

Aquesta crítica a un esdeveniment contemporani és, però, el punt de partida per tractar temes transcendentals que garanteixen la permanència d’aquesta obra entre futures generacions de lectors. Poques vegades he tingut tan clara la certesa que em trobava davant d’un clàssic.

L’ambigüitat és el tret més destacable d’aquesta complexa operació literària. Sense ànim de fer spoiling, només indicaré que els diàlegs amb Fortuna i especialment amb Prudència van més enllà d’una simple disputa entre raó natural i teologia: el final reflecteix l’escissió radicalment contemporània entre desig i realitat. La funció de l’ambigüitat consisteix a fer oscil·lar la lectura entre la serietat i la ironia, amb pinzellades sarcàstiques, fet que converteix el Llibre de Fortuna i Prudència en una opera aperta i, doncs, subtilment irresolta.

Gràcies a la seva professió de funcionari, Bernat Metge està al cas dels corrents avantguardistes d’Europa, entre els quals ha sabut destriar la part més rellevant i perdurable. La seva relació quotidiana amb un llenguatge fortament formalitzat no li ha impedit identificar i aplicar a la seva obra els trets més elevats de l’estil que impera entre els seus col·legues. Només em restar desitjar que abandoni aviat les noves rimades per gaudir en el futur de la seva prosa, amb la convicció que serà llavors quan ens oferirà la seva obra mestra.