diumenge, d’agost 29, 2010

Llibre de Fortuna i Prudència

. diumenge, d’agost 29, 2010

Cal saludar la recent aparició del Llibre de Fortuna i Prudència, del jove escriptor Bernat Metge, gràcies a l’encert de l’editorial Barcino, sempre atenta a les darreres tendències literàries. Malgrat que es tracta d’una obra molt madura, amb una ambició temàtica i estructural resolta amb eloqüència, pateix d’un vici habitual en les obres de joventut: la necessitat d’arreplegar tot el bagatge cultural adquirit per obtenir l'aprovació de la crítica. En altres casos això hauria resultat un llast feixuc, però Bernat Metge ha trobat la manera d’integrar-lo sense gaires estridències i d'elaborar un discurs literari on tradició i modernitat dialoguen amb elegància.

Autors clàssics com Juvenal o Boeci conviuen amb naturalitat al costat de l’avantguarda literària, representada per Guillaume de Machaut, Jean de Meun, Enrico da Settimello, Vicenç Comes o Guillem de Torroella, gràcies a l’ús excepcional de la intertextualitat. El manlleu i la paròdia esdevenen una eina molt útil per aprofundir en l’ambigüitat del Llibre de Fortuna i Prudència, sense oblidar la indefinició deliberada del gènere literari, com molt bé explica Lluís Cabré a la introducció:

D’una banda, el LFP és una consolatio al·legòrica, com en la visió de Boeci, i per això inclou una lamentatio i l’altercatio amb Fortuna, com a l’Elegia de Settimello. De l’altra, la consolació s’inscriu en un marc de viatge fabulós, una ventura, com La faula de Torroella, i per això incorpora la descriptio de l’illa i la deessa, com el viatge narrat a la fabula al·legòrica de l’Anticlaudianus.

El resultat és una obra poderosament interdisciplinària i polièdrica que utilitza elements de la filosofia, l’ètica, la retòrica, la lògica, l’economia, etc., a més a més dels estrictament literaris, per bastir una crítica ferotge de l’actual crisi financera internacional:

[ Car ] l’aur han convertit en plom

los cambiadors que sabets,

e si·ls deyts: «Senyors, què·m devetz?»,

respondran-vos que bon·amor.

No·ls fan ara ten gran honor

les gens com al bon temps fasien,

quant lo mercuri convertien

en aur de XXIII quirats.

Aquesta crítica a un esdeveniment contemporani és, però, el punt de partida per tractar temes transcendentals que garanteixen la permanència d’aquesta obra entre futures generacions de lectors. Poques vegades he tingut tan clara la certesa que em trobava davant d’un clàssic.

L’ambigüitat és el tret més destacable d’aquesta complexa operació literària. Sense ànim de fer spoiling, només indicaré que els diàlegs amb Fortuna i especialment amb Prudència van més enllà d’una simple disputa entre raó natural i teologia: el final reflecteix l’escissió radicalment contemporània entre desig i realitat. La funció de l’ambigüitat consisteix a fer oscil·lar la lectura entre la serietat i la ironia, amb pinzellades sarcàstiques, fet que converteix el Llibre de Fortuna i Prudència en una opera aperta i, doncs, subtilment irresolta.

Gràcies a la seva professió de funcionari, Bernat Metge està al cas dels corrents avantguardistes d’Europa, entre els quals ha sabut destriar la part més rellevant i perdurable. La seva relació quotidiana amb un llenguatge fortament formalitzat no li ha impedit identificar i aplicar a la seva obra els trets més elevats de l’estil que impera entre els seus col·legues. Només em restar desitjar que abandoni aviat les noves rimades per gaudir en el futur de la seva prosa, amb la convicció que serà llavors quan ens oferirà la seva obra mestra.

11 comentaris:

pep ha dit...

Bé, doncs a veure si aquesta jove promesa es guanya una reputació i no es repeteix el diàleg que va viure una amiga meva en una llibreria catalana (anècdota verídica):

-Ella: Teniu Lo somni de Bernat Metge?
-"Llibreter": No sé cuál es pero los libros sobre los ovnis estan al lado de los de autoayuda.

el llibreter ha dit...

Quina vergonya! I quin disgust! Aquest col·lega hauria de saber que Lo somni no va d'ovnis, sinó de viatges astrals! Entenc la teva indignació.

Salutacions cordials.

Eutrapèlia ha dit...

L'estudi de Lluís Cabré trenca amb les interpretacions que valoraven el Llibre de Fortuna e Prudència com una obra fins i tot renaixentista i identifica clarament les fonts de l'obra que acabarà donant lloc a Lo somni. Veig que has corregut a comprar-te'l!

Eutrapèlia ha dit...

"Comprar-te'l" era un dir, és clar...

el llibreter ha dit...

Efectivament, tant la introducció com l'edició estan molt bé.

Seria molt interessant escriure una història de la recepció de Bernat Metge, amb fites com Lo somni inaugurant precisament la col·lecció Els nostres clàssics, i analitzant el rerefons de totes les interpretacions que han suscitat les seves obres: de cristià penedit a llibertí quasi heretge.

Salutacions cordials.

Cesaria Airada ha dit...

Querido Llibreter, tras un breve paréntesis litúrgico (he estado pensando en cambiar mi destino laboral), vuelvo al ruedo lector.

Como siempre, un placer leerlo.

Suya, Cesaria Airada.

Cesárea Airada ha dit...

Excel·lent!

Cesárea Airada ha dit...

Li ben asseguro, llibreter, que el post anterior no és meu. M'agradaria saber qui ha fet servir el meu nom.

Encara que no escrigui gaire, el segueixo com el primer dia. És una qüestió de temps, d'estat d'ànim, de no saber què fer... M'agradaria parlar amb vostè un dia amb calma.

Gràcies per aquest blog.

C.

el llibreter ha dit...

Hola Cesàrea. Encantat de llegir-te de nou i gràcies per l'elogi.

Salutacions cordials.

Mireia ha dit...

una bona iniciativa, aquesta de publicar "clàssics" (i això que de ben segur que deuen ser poc rendibles, suposo)

el llibreter ha dit...

I si l'edició a més a més és esplèndida, tot plegat es converteix en un esport de risc.

Salutacions cordials.