Demà a la batalla pensa en mi

Denis de Rougemont, a El amor y Occidente, atribueix el naixement de l’amor cortès a la difusió de la religió càtara. Tot i que trobo que hi pot haver una part d’influència, em convenç més la teoria que exposa Georges Duby a El amor en la Edad Media. Reculem un segles, al segle XI per exemple, i ens trobarem escamots de iuvenes que rampinyen pertot: són els fills dels senyors feudals que ni hereten ni fan la carrera eclesiàstica, desesperats per fer-se un patrimoni i fundar una llar, un factor de desestabilització molt important en una Europa insegura on el poder intenta posar una mica d’ordre per afavorir la circulació de capitals. Els iuvenes són adolescents ferotges, però sobretot són màquines solteres de matar amb espases i llances. Fèlix de Azúa, a la seva Autobiografía sin vida, ens recorda que han estat una amenaça difícil de resoldre des de l’antiga Grècia fins als nostres dies:

Aparece como origen en el mundo clásico, antes de las matanzas de que Alejandro a los Sumos Pontífices ocuparán a los adolescentes europeos y asiáticos en infinidad de guerras bárbaras. Volverá a aparecer cuando en las postrimerías de la Monarquía Absoluta regresen los disfraces grecolatinos en justo anuncio del matadero en que se convertirán primero la Francia revolucionaria y luego la Europa napoleónica. En su última aparición, en los intermediarios del holocausto moderno, entre la Primera y la Segunda Guerra Mundial, algunos brotes solares (ya muy gastados y cenicientos) salieron de los trabajadores más desesperados, Debussy, Picasso, Stravinsky, cuando el recurso a lo Bello parecía un truco patético para compensar el colosal campo de muerte que habían creado los jóvenes europeos decididos a extinguirse.

A més a més d’ocupar els perillosos iuvenes en guerres regulades com les croades, que els allunyaven de les seves llars i, doncs, de robar als veïns o assassinar els germans o raptar donzelles per pujar d’estatus, a Provença troben una altra manera d’aprofitar la seva força i mantenir-los controlats: és l’amor cortès. Els futurs cavallers sense patrimoni s’eduquen a la cort on participen en un joc que fomenta la rivalitat i l’emulació, al capdamunt del qual hi ha la dama, la senyora del castell, inabastable però disposada a atorgar favors als millors. Georges Duby ho explica millor:

En este juego, la mujer es un señuelo; cumple dos funciones: por una parte, ofrecida hasta cierto punto por aquel que la posee y que lleva a cabo el juego, constituye el precio de una competición, de un concurso permanente entre los jóvenes de la corte, avivando entre ellos la emulación, canalizando su potencia agresiva, disciplinándolos, domesticándolos. Por otra parte, la mujer tiene la misión de educar a esos jóvenes. El amor refinado civiliza, constituye uno de los engranajes principales en el sistema pedagógico cuya sede es la corte principesca.

L’amor, que fins llavors era vist com una feblesa, com una mostra de submissió a la demoníaca esfera femenina de la vida, esdevé llavors una eina de, diguem-ne, creixement personal: estimar és un procés d’aprenentatge que els fa millors, una experiència que cal compartir.

Subratllat a un vell manual, Literatura romànica de la Edad Media d’Alberto Vàrvaro, trobo:

Por una parte transforma la experiencia individual del poeta de acontecimiento singular, vacío de relevancia y de significado, en un modelo ejemplar cuyo valor particular queda ratificado por la respetabilidad, por la posibilidad de ser compartido por otros individuos, quedando así revestido de notable importancia; por otra parte, permite al trovador volver a recorrer y ensayar la difícil vía de su propia perfección amorosa proyectándola más allá de sí mismo, poniendo al desnudo todos los detalles y subrayando cada mérito.

Hi conflueixen la tradició religiosa, la poesia antiga i el trasllat al terreny amorós de les relacions feudals. Tres afluents principals que abeuraran la tradició amorosa fins als nostres dies.

A la Chanson de Roland, Rotllan no esmenta ni una sola vegada la seva dama. És Oliver, el seu millor amic i germà d’Alde qui l’esmenta, però no per enardir Rotllan a la batalla sinó com a retret en la disputa sobre l’olifant, amenaçant-lo d’impedir el matrimoni. Els cavallers cortesans, en canvi, evocaran la dama a les batalles i als torneigs.