Taca negra amb línies daurades

Publicada a l’any 2000, Momentos decisivos ha anat adquirint amb el pas dels anys l’aire de testament novel·lístic de Félix de Azúa. Conté els temes i motius de la seva narrativa anterior d’una manera que em sembla extraordinària, com si cancel·lés les obres de ficció precedents, que esdevindrien esforçats assetjaments destinats a cristal·litzar en aquesta novel·la definitiva.

Un apunt publicat recentment al seu blog, «El año del juicio final» m’hi ha fet tornar de nou. Félix de Azúa recorda la Documenta de Kassel de l’any 1972, l’any de l'acta de defunció de l’Art signada pel comissari Harald Szeeman, i detalla una performance de James Lee Byars —que es referia a si mateix com l’artista desconegut més famós del món—, la qual consistia simplement a romandre cada dia a les portes de la Documenta sense entrar-hi. Escriu Félix de Azúa:

Hace un decenio compré por un dinero escandaloso un ejemplar de Flash Art nº 28-29 en un chiringuito apósito a la feria de arte de Basilea. Era el de enero de 1972 y la portada es de James Lee Byars: un rectángulo negro de 43 - 32 donde figuran 100 líneas escritas en oro, pero tan diminutas que es imposible leerlas.

Alberto, l’aprenent d'artista que protagonitza la novel·la —una narració que és, de fet, la revenja d'un personatge secundari—, desorientat, intueix que alguna cosa està passant al món de l’art, entre la mercantilització de les figures consagrades i les primeres informacions que arriben de situacionistes i similars. Juan, que reprimeix el desig per Alberto amb la lectura compulsiva de Sant Agustí, assisteix embadalit i poruc, al capítol «Progresos artísticos», a una performance tan eròtica com improvisada: la lluita cos a cos d’Alberto amb la seva obra:

La ira de Alberto cayó sobre la tela. A puñetazos manchó las esquinas con el carboncillo hasta cerrar un marco interior al bastidor, de manera que los dibujos parecían ahora rayados en un muro de letrina. Pegó, además, unas colillas que cogió del cenicero de Juan (con notable sobresalto de éste, cuando le vio avanzar hacia su esquina) y embadurnó con ceniza y hebras, a palmadas, la figura de la mujer.

Unes línies més avall, Alberto, pobre, rep de Juan, ric, unes revistes d'art, entre les quals

La segunda era como un diario, negra casi en su totalidad y bajo el título de flash art podían verse unas diminutas rayas doradas pero sólo si uno rozaba con su nariz la mancha negra.