Intimitat i fantasia

Després de tres dies de tren, el viatger d’«El viatger», de La intimitat, de Marc Romera, arriba a l’hotel. Per què no hi ha anat amb avió? És important aquest detall? ¿Tres dies de tren són més inversemblants que unes hores d’avió? Per als qui practiquen la sociologia de cafè de diumenge a la tarda aplicada a la literatura, potser el detall sigui una mostra d’inversemblança. Per als qui pensem que la versemblança ha de sorgir de l’interior del relat, el detall és inquietant, perquè és la primera frase del conte i no pot ser casual.

El viatger, doncs, entra a la cambra d'hotel i, després de tres dies d’incomoditats, sense rentar-se gaire ni menjar prou bé, pren un bany. El narrador, que s’estima el subjuntiu, la paraula “potser” i l’expressió “i tot plegat”, ens mostra el viatger en una escena típicament íntima. Al cap i a la fi, el llibre es titula La intimitat. Però Marc Romera excel·leix a l’hora de mostrar una altra mena d’intimitat, més pertorbadora.

L’objectiu del viatger és desconnectar uns dies, visitar una ciutat desconeguda, representar el paper de turista en una ciutat turística que, segurament, té algun aeroport a la vora. Però no sortirà de l’hotel. La relació amb la ciutat es limita, finalment, a les fotografies imaginades d’un turista jove i solitari i a un llibre amb tot d’imatges de llocs típics.

Pensa que de fotos ja en té, o en tindria, a la càmera digital del turista solitari que no ha vist al bufet mentre esmorzava perquè potser era al llit mort mentre a la porta el rètol de no molesteu el mantenia allà d’incògnit vés a saber fins quan, però també pensa que aquests llibres et proporcionen les millors fotos de cada lloc i a més te n’expliquen les circumstàncies, i que és la millor manera de tenir resumit el viatge [ ... ]

Amb les fotos que recullen l’experiència turística d’un altre i les del llibre, ja pot elaborar un simulacre de visita a la ciutat i converteix, per tant, en anecdòtic i innecessari el fet de passejar-hi realment. Aquesta predilecció pel simulacre s’estén a altres pràctiques més íntimes. Després de l’escena de l’assassinat del turista solitari, per exemple:

Així com pot, l’arrossega fins a posar-lo ben posat al llit i el posa com si estigués dormint. Li pren el pols i encara batega; feble, però batega. Agafa del terra la càmera digital del turista i se la mira una estona, estudiant-la, fins que creu que n’esbrina les instruccions. Aleshores la prepara, la posa sobre la tele, prem el botó i s’estira al costat del turista, imagina, i es dispara el flaix. Ja ha fet dos amics, dues coneixences d’aquestes que fan els viatges més interessants i, a més, té un munt de fotos de les coses que ha vist, perquè, esclar, la càmera se la quedarà després d’ofegar amb el coixí el turista, que sobtadament posa menys resistència, segons imagina el viatger, que la noia que té sota el llit de la seva cambra.

Després del deliri dels assassinats, la fotografia imaginada documenta una amistat simulada amb les víctimes. Imagina que s’estalvia l'angoixa de mantenir-hi una relació, ni que sigui fugaç, sostinguda pels rituals que exigeix la cortesia. Però els simulacres que elabora no tenen una frontera precisa, irrompen sovint en la realitat, per dir-ho d’alguna manera, real. I en el desassossec de les últimes línies d’«El viatger» es desvela la fragilitat d’una fantasia íntima: la impunitat total quan s’elabora detalladament una revenja imaginada que supera, amb escreix, el motiu que n'ha ocasionat el desig. Un sentiment tan universal com pertorbador, perquè pertany al recó més inconfessable de la intimitat.