És tan sols una opinió

Uns dels conceptes que gràcies al marxisme ha fet més fortuna és el d’alienació. És molt útil per explicar com és que les masses, davant l’evidència d’unes idees tan exactes sobre el món com el comunisme científic, se’n fan l’orni i van a la seva. L’única manera que tindria l’avantguarda política de fer entendre la irrefutabilitat del seu programa polític seria mitjançant una crisi que evidenciés les contradiccions internes del sistema: llavors cauria el vel que impedeix que les masses accedeixin a la veritat. El problema era, i és, esbrinar si caldria provocar la crisi o si el sistema mateix acabaria abocant-s’hi.

El concepte d’alienació, però, ha rebut diversos noms per mirar de dissimular-ne la procedència. Crosta, per exemple, és un dels més recents; televisió, best-seller, mitjans de comunicació, etc. són altres eufemismes en determinats contextos del mateix terme. Però l’ús és exactament el mateix: desconfiar de les masses que resten indiferents a la immediata i exacta aprehensió de les coses d’algú. No es tracta tant de discrepar d’una actitud més o més general, o d’un determinat mitjà de comunicació, o d’un llibre; és, més aviat, sentir-se molest per l'escandalosa desinformació dels altres. I més que molest, irritat perquè els altres no tenen intenció de canviar de parer. I de vegades, fins i tot, semblen contents en la seva presumpta ignorància.

Per això molts opinadors, professionals o no, afirmen que en realitat no opinen i es queixen constantment de l’oceànica indiferència que les masses senten per les coses que, segons ells, són importants de debò, fruit de l’observació infalible i no de la conjectura més o menys fonamentada. Com bé diu Mercè Ibarz a «Opinio? Només tinc nervis...» —un excel·lent article de l’últim número de Paper de vidre— l’opinió està del tot mal vista. Perquè, de fet, només opinen els altres i una manera prou estesa d’intentar desmuntar un argument és afirmar que es tracta tan sols d’una opinió; aquests opinadors tenen fil directe amb la realitat real i el gran malentès amb les masses els aboca al menyspreu sistemàtic dels qui llegeixen un determinat llibre, veuen un determinat programa de televisió —o simplement veuen la televisió—, voten el partit que causa tots els mals del món, etc.

Desconfien, al cap i al fi, de la capacitat de cadascú de triar les pròpies eines d’interpretació del món. Desconfien sobretot d’internet, on les masses poden dir la seva lliurement. És difícil, però, desempallegar-se de la crosta alienacionista; te la trobes pertot, tothom la fa servir; les masses en van plenes.