dimarts, de juliol 22, 2008

És tan sols una opinió

. dimarts, de juliol 22, 2008

Uns dels conceptes que gràcies al marxisme ha fet més fortuna és el d’alienació. És molt útil per explicar com és que les masses, davant l’evidència d’unes idees tan exactes sobre el món com el comunisme científic, se’n fan l’orni i van a la seva. L’única manera que tindria l’avantguarda política de fer entendre la irrefutabilitat del seu programa polític seria mitjançant una crisi que evidenciés les contradiccions internes del sistema: llavors cauria el vel que impedeix que les masses accedeixin a la veritat. El problema era, i és, esbrinar si caldria provocar la crisi o si el sistema mateix acabaria abocant-s’hi.


El concepte d’alienació, però, ha rebut diversos noms per mirar de dissimular-ne la procedència. Crosta, per exemple, és un dels més recents; televisió, best-seller, mitjans de comunicació, etc. són altres eufemismes en determinats contextos del mateix terme. Però l’ús és exactament el mateix: desconfiar de les masses que resten indiferents a la immediata i exacta aprehensió de les coses d’algú. No es tracta tant de discrepar d’una actitud més o més general, o d’un determinat mitjà de comunicació, o d’un llibre; és, més aviat, sentir-se molest per l'escandalosa desinformació dels altres. I més que molest, irritat perquè els altres no tenen intenció de canviar de parer. I de vegades, fins i tot, semblen contents en la seva presumpta ignorància.


Per això molts opinadors, professionals o no, afirmen que en realitat no opinen i es queixen constantment de l’oceànica indiferència que les masses senten per les coses que, segons ells, són importants de debò, fruit de l’observació infalible i no de la conjectura més o menys fonamentada. Com bé diu Mercè Ibarz a «Opinio? Només tinc nervis...» —un excel·lent article de l’últim número de Paper de vidre— l’opinió està del tot mal vista. Perquè, de fet, només opinen els altres i una manera prou estesa d’intentar desmuntar un argument és afirmar que es tracta tan sols d’una opinió; aquests opinadors tenen fil directe amb la realitat real i el gran malentès amb les masses els aboca al menyspreu sistemàtic dels qui llegeixen un determinat llibre, veuen un determinat programa de televisió —o simplement veuen la televisió—, voten el partit que causa tots els mals del món, etc.


Desconfien, al cap i al fi, de la capacitat de cadascú de triar les pròpies eines d’interpretació del món. Desconfien sobretot d’internet, on les masses poden dir la seva lliurement. És difícil, però, desempallegar-se de la crosta alienacionista; te la trobes pertot, tothom la fa servir; les masses en van plenes.

8 comentaris:

Elena Aranda ha dit...

Subscric cadascuna de les teves paraules (o són opinions?). I de propina he conegut l'article de Mercè Ibarz.

Júlia ha dit...

Si les coses no fossin així els 'experts' perdrien feina, sofàs i tertúlies.

Roser Caño Valls ha dit...

La ignorància és un defecte de la humanitat, però encara ho és més el fet que hi hagi gent que presumeixi saber quan no sap res. El millor és aprendre a escoltar i llegir les opinions dels altres, i aprendre a formar-nos mitjançant la lectura, el cinema, el teatre, etc.Gràcies per opinar i deixar-me opinar.

Salutacions cordials.

el llibreter ha dit...

El número de Paper de vidre també és, en conjunt, molt interessant, Elena. S’hi mostren tot d’estratègies a l’hora d’elaborar un article d’opinió, tant per les coses que s’expliquen como per la manera com s’expliquen. Molt revelador.

Cert, Júlia. Guillem Miralles ho explica molt encertadament al pròleg del dossier «Fer l’article»: assadollats de notícies, sovint busquem més la pinzellada personal que no la notícia presumptament objectiva. Però hi ha moltes maneres d’opinar i és massa habitual que en comptes de criticar, per exemple, un llibre es critiqui el prototipus de lector que suposadament llegeix llibres d’aquella mena, la inefable massa.

Per això, Arlequí, defujo els opinadors que per defensar el seu punt de vista necessiten simplificar i ridiculitzar les idees dels oponents. La discrepància, com bé saps, és sempre benvinguda perquè posa a prova les conviccions, però l’insult o la típica conyeta menfotista no menen enlloc.

Salutacions

Anònim ha dit...

hola,
et dono el meu mail, sin.falsos.nombres@gmail.com
moltes gracies.

aristocrataiobrer ha dit...

"crosta alienacionista", aquesta expressió ha fet fortuna

el llibreter ha dit...

D'acord, Marta.

Diria, aristocrataiobrer, que no gaire. ;-)

Salutacions cordials.

aristocrataiobrer ha dit...

doncs ja en pots demanar els drets d'autor!