dimecres, de juliol 16, 2008

Després de què?

. dimecres, de juliol 16, 2008

Com bé diu Biel Mesquida al pròleg de La catosfera literària 08, el blogs són un “reservori d’escriptures provisionals”, i n’és una prova el llibre La literatura catalana després de Frankfurt. A la contribució de Joan Carles Girbés, per exemple, trobem moltes de les reflexions que ja havíem llegit i discutit a Tirant al Cap, des del llunyà «Presència valenciana a Frankfurt» al més recent, passant pel justament inclòs a LCL «Jo (el meu Frankfurt) ». També a la intervenció d’un altre blogaire de referència, Joan Josep Isern, trobem idees que ha anat assajant a Totxanes, totxos i maons, com la reflexió sobre els premis literaris declarats deserts al llarg del 2007; reflexions que, encara que no hagin pogut ser discutides perquè no admet comentaris, sí que han obtingut ressò a la blogosfera.

Entre els premis deserts casualment l’any de la campanada frankfurtiana hi ha El Lector de l’Odissea, premi excepcional perquè l’atorga un Consell de Cent Lectors vinculats a la llibreria de Vilafranca del Penedès. Aquesta coincidència ha estat el pretext per organitzar unes jornades de reflexió sobre la situació de la literatura catalana en relació amb la Buchmesse que es van celebrar al febrer i que ara podem llegir a un llibre que té com a virtut més destacada la diversitat d’opinions que s’hi apleguen: el triomfalisme reblat amb tot de dades de Josep Bargalló, l’escepticisme optimista de Jordi Coca, la miopia tecnològica d’Imma Bellafont, etc. Que moltes siguin previsibles no és, però, un llast; són destacables tant l’esforç de síntesi d’opinions vessades en diverses ocasions i mitjans com el fet que es reuneixin en un sol volum.

«Nous episodis de La morta-viva» de Jordi Galves, per exemple, em sembla especialment agosarat i lúcid. Els eixos de la seva contribució són l’escola neocursi catalana —amb Jordi Llavina, Joan Barril o Joan Margarit—, la impostura de la crítica literària —de la qual se salvarien, entre d’altres, Julià Guillamon, Manel Ollé, Xavier Pla i Ponç Puigdevall— i la impunitat institucional dels imparables. Un assaig que val la pena llegir perquè convida a la discussió abans que a l’exabrupte.

També m’han semblat oportunes les paraules de Lluís Pagès:
Uns mesos abans de la Fira de Frankfurt, en el decurs d’una sessió informativa per a editors i gent del ram, alguns dels assistents van manifestar-hi una opinió prou interessant: els editors alemanys, que són els qui,en el fons, impulsen i dirigeixen la Fira, estan convençuts que Catalunya és un territori encara verge, o almenys poc explotat, pel que fa a la seva capacitat de generar mons literaris. Intueixen que la llengua catalana és una reserva d’imaginacions, un dipòsit d’històries i d’àmbits mentals que poden produir bones obres de ficció. Per tant, si ens conviden és perquè, a part de simpaties polítiques i culturals, pensen que poden fer negoci amb els nostres autors.

24 comentaris:

Toni Ros ha dit...

Un post ambigu, boirós, inconcret, al qual li falten un bon sarpat de punts suspensius.................

Després de què de què???

Només hi ha un camí: CREAR

Només hi ha un horitzó: EL MÓN SENCER

Escriure i traduir a totes les llengües possibles...

Per a botó una mostra ciberpoètica que aspira no ser en absolut ciberpatètica.

En això estem.

I després més i més i més.....................

el llibreter ha dit...

M'ho apuntaré a la Moleskine, que és on se solen anotar les coses ambigües, boiroses, inconcretes... oi?

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

Què mediocre, aquest Ibañez!

Aspiri, aspiri, i expiri.

Anònim ha dit...

És impressionant la capacitat dels mediocres de xuclar-se amb fruició el propi penis.........................

Roser Caño Valls ha dit...

Hola. Explica'm això del Joan Barril que és una mica neocursi, perquè tot i que no he llegit el text del qual parles, crec que és un periodista intel·ligent i força eloqüent.

Salutacions cordials.

el llibreter ha dit...

Ho trobaràs més detingudament explicat de la pàgina 69 a la 76 del llibre que comento. A partir de l’obra Lo cursi de Benavente, Jordi Galves enumera:
• obsessió pel políticament correcte
• per la moda
• fascinació per les petites coses de la vida quotidiana a la manera de Delerm a El primer glop de cervesa, llibre especialment cursi
• tradicionalisme moral i polític
• pedanteria
• exhibició impúdica de la intimitat sentimental
• temeritat intel•lectual
• afectació lingüística
• el tòpic
• el patrioterisme
• autocondescendència.

Entenc que tots aquests símptomes s’han d’aplicar en conjunt; una relliscada neocursi la pot tenir qualsevol. És a dir, no n'hi hauria prou amb la fascinació per les petites coses de la vida; caldria afegir-hi autocondescendència, exhibició impúdica de la intimitat, afectació lingüística, etc. En qualsevol cas, estic bastant d’acord amb Jordi Galves a l’hora de definir els trets principals d'aquesta escola literària. De Joan Barril, però, no puc opinar perquè no he sentit mai prou curiositat per llegir cap dels seus llibres.

Salutacions cordials.

Toni Ros ha dit...

Molt agraït, Sr. Llibreter, per la seva condescendència amb els anònims. El seu silenci el fa còmplice.

Clarissa ha dit...

Jo no crec que en Joan Margarit sigui Neocursi, però deu ser perquè no he anat a la universitat...

Anònim ha dit...

Curiosament aquest Galvez escriu cada dia més llepadet i més cursi (sense neo): invoca els valors eterns i s'omple la boca d'adjectius a borbollons.

Anònim ha dit...

Llibreter, tu també has picat amb la Moleskine? Si que dóna, la llibreria! :)

el llibreter ha dit...

Benvolgut Toni: als trolls, millor no fer-los cas. És una actitud que compartim molts blogaires, com bé saps. Ja s'ho faran amb la seva actitud miserable. No caiguis en el mateix simplisme: a mi no m'hi emboliquis.

No m'amoïna gaire que sigui neocursi o no, Clara; a mi no m'agrada i, per tant, no l'he llegit prou com per tenir-ne una opinió pròpia, encara que sí suficientment com per reconèixer-li molts dels trets que esmenta Jordi Galves. Que hagi anat o no a la universitat, em sembla irrellevant.

Diria que he parlat tres vegades de Jordi Galves en aquest blog: dues disconformes i la d'aquest apunt, que no em sembla gens cursi, benvolgut anton pirulero.

Em sap greu el malentès, clara: no sento una especial predilecció per les Moleskine; potser perquè m'agraden molt les llibretes.

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

Hola,hace años que deje el instituto, por suerte, lo unico que aprovaba era literatura castellana y historia del arte, ni siquiera aprovaba gimnasia o inglés (y ahora vivo en el reino unido y hablo un inglés perfecto), lo que quiero decir con esto es que queria mandar un saludo muy grande a mi gran profesor de Literatura Castellana Alfonso Alegre porque fue el único que supo entender como me sentía de diferente a las demás personas que había en mi clase,y el único que me ayudó en momentos dificiles, trato todo el tiempo de contactar con él a través de mails que veo que podrian llegarle, mails de La Rosa Cubica, de Barcelona Review, pero nunca hay una respuesta.
Agradecería que alguien pudiera darme la información, le estaría muy agradecida.
Marta.
www.marta-sinfalsosnombres.blogspot.com
Muchas Gracias.

Anònim ha dit...

¡Ibañez neocursi!

Anònim ha dit...

Em treus un pes de sobre amb això de les moleskine. No havia entés la ironia amb que les mencionaves. Visca les llibretes senzilles i bé de preu!
Suposo que no passa res perquè disconformem amb en Margarit. No tothom pot tenir els mateixos gustos.

Anònim ha dit...

Mare meva com tenim el pati de "mals rotllos", senyor llibreter! Sóc de vacances a Portugal peró el seu blog em té tan engrescat que aquí em té a un "ciber".
Voldria opinar al voltant de l'article de l'Isern. Está força bé aixó de tenit via lliure per a la crítica, peró jo no crec que tot alló que participi a premis com el P Bertrana sigyui tan dolent. No pot ser que alguns viuen , diríem, a un metre de terra.

el llibreter ha dit...

A veure si et podem ajudar, Marta.


Hi estic d'acord, Clara: la discrepància és un ingredient imprescindible per parlar de llibres.


Quina alegria, Quimet, que dediquis uns minuts al blog des de Lisboa! Si et ve de gust, no deixis de visitar la llibreria Letra Livre, a la Calçada do Combro 139: petita però amb llibres nous i vells molt i molt ben triats.

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

Moltisimes Gracies.
Es que aquest home no para, per cet menos mal que hi ha blogs com els vostres que parlen de coses interesants!
muaaaaa

Roser Caño Valls ha dit...

Hola. Gràcies per la resposta. Crec que és bo tenir diferents opinions no només respecte a les lectures sinó també als autors.

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

En un dels relats de "Ningú ha escombrat les fulles" de Jordi Llavina hi apareix un crític literari grotesc. Deu ser el Galvez aquest, no?

Anònim ha dit...

QDQ, (aka Tonibañez)
veig que segueixes sent el mateix maleducat impresentable i megalòman de sempre, amb uan capacitat infinita de fer el ridícul i quedar malament sense que ningú hi faci res
sempre al teu costat,
La veïna global

Tirant al cap ha dit...

Benvolgut Llibreter, gràcies pel recordatori. Entre l'allau de papers de les últimes setmanes havia sepultat el llibre que comentes. Hi penjaré l'article al bloc, tot i que és un pèl llarg i, com bé comentes, més o menys ja està (quasi) tot dit d'una manera o altra prèviament. Aquest és, per a mi, un dels avantatges del bloc: l'arxiu personal de les opinions pròpies i alienes sobre els temes que m'interessen.
Continuem llegint-nos, bon estiu!

el llibreter ha dit...

Benvolguda veïna: publicar un blog és molt fàcil i cadascú hi pot dir la seva lliurement. No cal anar embrutant els blogs dels altres amb batalletes personals.

Amb molt de gust, Joan Carles, afegiré l'enllaç. Els blogs són un assaig constant i em va resultar molt gratificant llegir com es reformulaven al llibre un conjunt d'idees que ja t'havia llegit esparses.

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

El factor neocursi tota mena de periodistes i escriptors el pateixen, i a vegades amb excel·lència, en un punt o altre de l'enumeració. Potser caldria comprovar si el text l'ha escrit en Galves o si és d'encàrreg d'aquells dissimulats.

jpodrit ha dit...

Doncs a mi aquesta definició del neocursi em recorda allò de l'estètica tova que va escriure en Comadira ja farà un bon temps. I tanmateix, la pregunta: cal ser un "neonoucentista d'esquerres" com digué aquell per ser un neocursi que diu aquest?

Ja se sap: "nihil neo- sub sole"