Tot just començava a fullejar el catàleg de novetats del grup Random House Mondadori per al mes d’abril quan el meu cos mortal va patir els símptomes d’una revelació. Que es tractava d’una revelació queda demostrat pel fet que es va produir, lògicament, quan descobria la pròxima publicació de La clau Gaudí, novel·la escrita a quatre mans per Andreu Carranza i Esteban Martí. El primer succedani genuí de L’església del mar devia potinejar d’alguna manera pels circuits de la meva percepció extrasensorial i és així que vaig veure clar un esdeveniment que eclipsarà la Fira de Frankfurt: la revolució del llibre de butxaca en català. No és estrany que la revelació es produís gràcies a aquest catàleg. Random House Mondadori publica una de les col·leccions de llibres de butxaca que més m’agrada: Debolsillo.
Una visió entelada i, a més a més, boirosa em va permetre distingir, no sense dificultat, una nova col·lecció de llibres de butxaca que aplegava el bo i millor del nou Grup 62. Però això no era tot. La boira inevitable de les revelacions es va retirar discretament perquè pogués gaudir de l’èxtasi de fullejar —extrasensorialment, és clar— els primers títols d’una altra col·lecció de llibres de butxaca promoguda per un grup d’editorials independents: La Campana, Edicions de 1984, Bromera, Moll, Pagès, Lleonard Muntaner, Afers... entre d’altres. S'acabava així, per exemple, la paradoxa de tenir dues edicions diferents de La piel fría en butxaca i cap de La pell freda.
Intueixo que bona part de l’energia psíquica necessària per a aquesta revelació emanava, també, del clima profètic instal·lat a les lletres catalanes des de l’anunci de l’Anatomia 06/07. La invitació de Joan Carles Girbés a fer de profetes hi deu estar directament relacionada, atès que la poca atenció que rep el llibre de butxaca en català és un dels temes que ha tractat al seu bloc. Resta, però, el neguit que revelar amb precisió un fet del futur modifiqui aquest mateix fet i tot quedi, malauradament, en no-res.
Una visió entelada i, a més a més, boirosa em va permetre distingir, no sense dificultat, una nova col·lecció de llibres de butxaca que aplegava el bo i millor del nou Grup 62. Però això no era tot. La boira inevitable de les revelacions es va retirar discretament perquè pogués gaudir de l’èxtasi de fullejar —extrasensorialment, és clar— els primers títols d’una altra col·lecció de llibres de butxaca promoguda per un grup d’editorials independents: La Campana, Edicions de 1984, Bromera, Moll, Pagès, Lleonard Muntaner, Afers... entre d’altres. S'acabava així, per exemple, la paradoxa de tenir dues edicions diferents de La piel fría en butxaca i cap de La pell freda.
Intueixo que bona part de l’energia psíquica necessària per a aquesta revelació emanava, també, del clima profètic instal·lat a les lletres catalanes des de l’anunci de l’Anatomia 06/07. La invitació de Joan Carles Girbés a fer de profetes hi deu estar directament relacionada, atès que la poca atenció que rep el llibre de butxaca en català és un dels temes que ha tractat al seu bloc. Resta, però, el neguit que revelar amb precisió un fet del futur modifiqui aquest mateix fet i tot quedi, malauradament, en no-res.
12 comentaris:
Llibreter, has profetitzat una de les profecies (més aviat desitjos) que exposaré dimarts. Sóc un profetitzador profetitzat!
M'alegra de veritat comprovar que no sóc l'únic que s'adona de la necessitat de normalitzar la nostra "indústria" cultural en un sector, el de butxaca, en creixement i amb futur. En aquest camp ens queda molt per fer, molt.
Les edicions d'aniversari d'Alianza o Edhasa, la renovació d'Espasa, l'aposta d'Anagrama pels Compactos o la qualitat de Debolsillo contra els cinc títols en butxaca que acaba de treure Edicions 62 o els dos títols que va publicar Proa al llarg de 2006. És un "nínxol" que l'edició en català encara no ha sabut aprofitar. No cal dir que espero la teva profecia / desig com a editor sobre aquest assumpte.
¿Saps si s'ha fet algun pas per fer una mena de Quinteto a la catalana? Sospito que sí, però no en tinc dades.
Salutacions cordials
No oblidem Angle, Quaderns Crema, Cossetània, Arola, Ara Llibres...
Llibreter, feu una entrada per comentar el Qwerty del Barril (el programa que substitueix "Saló de Lectura") o podem prendre-us aquests peus de post?
Si n'hi ha de coses per dir!
c.
No em consta cap intent de "Quintet", no...
Tan de bo aquesta profecia-desig sigui una realitat ben aviat!
No oblidem, Enric, no oblidem. No es tractava de ser exhaustiu, però fas bé de recordar-les.
Benvolgut anònim de les , de moment no tinc previst comentar Qwerty. El vaig veure, em va semblar que hi havia massa Joan Barril, massa voler ser original a qualsevol preu, massa títols despatxats amb unes poques frases que poden servir per a qualsevol llibre, poca experiència de lectura i que la cosa estava massa verda en general. En qualsevol cas, qualsevol aportació serà sempre benvinguda.
Bé, Joan Carles, hauré d’ajustar l’antena, doncs... deu ser difícil aplegar mitja dotzena d’editorials independents en una aventura d’aquesta mena, però molts lectors, com en Jaqme i jo mateix, la celebraríem.
Salutacions cordials.
Dirigentes del PP llevan al juzgado a dos blogs de Cambados y O Grove
Las webs son «camba2.blogspot.com» y «ogrobe.blogspot.com»
El blog de O Grove recoge noticias de la información local, con comentarios que añade el propio autor de la página. A ellos se les suman también las opiniones de los internautas que, libremente, escriben en cada una de las noticias.
En O Grove fueron los comentarios de los internautas y del autor de la página lo que indignaron a uno de los representantes del PP en la corporación. Las continuas alusiones a su persona le llevaron a presentar el caso a un abogado y, posteriormente, ante los tribunales.
http://ogrobe.blogspot.com/
ELS MALS COSTUMS
Com que sóc un animal de costums, els dimecres a dos quarts d’onze del vespre posava BTV per mirar 'Saló de lectura'. Feia una pausa enmig de la bogeria diària per gaudir de dues hores de pau acompanyada de conversa amistosa, recomanacions interessants, tocs d’humor, complicitat i simpatia. Com l’animal que deia que sóc, m’ha costat acostumar-me a no tenir programa i així, cada dimecres, el dit esperançat pitjava irremeiablement el comandament. És per això que aquests dimecres vaig haver de veure per primera vegada 'Qwerty', un programa de llibres que vol ser original i que acaba sent previsible i farcit de tòpics, on la figura del conductor --Joan Barril-- és l’astre a l’entorn del qual giren els petits planetes que apareixen; petits per vistos i no vistos.
Vaig trobar el programa començat. El senyor Barril entrevistava l’escriptora Imma Monsó, que fa molt poc temps havia aparegut al 'Saló de lectura'. Em va cridar l’atenció com intervenia el presentador, puntualitzant, citant, afegint comentaris; constantment. Després venia una secció anomenada “Jurat Qwerty” (quina immodèstia!) en la qual feien la seva recomanació un seguit de persones que suposo en contacte amb la literatura: editors, llibreters, crítics, agents literaris? Només se’ns en deia el nom, i no eren precisament en Ronaldinho. La secció va durar uns quatre minuts i van recomanar-nos-hi "Los optimistas", "Sincerament vostra", "La cançó dels missioners", "La ofensa" i "Obra poètica d’Elisabeth Bishop". Si dividim cada títol entre el temps total obtindrem el temps dedicat a comentar cada obra: menys d’un minut per barba.
A la següent secció, “La Borsa”, parlaren dels més venuts, això que ara ens agrada fer a tots nivells: el rànquing. Es barregen conceptes com literatura, màrqueting i diners; en fi, més informació de pressa i corrents. El col·laborador mateix es fa dir, o li diuen, “el broker”. Mentrestant, en Joan Barril fa brometes: “L’Álvaro Pombo va fer fortuna amb el Premi Planeta, la pasta que devia tenir…”, aquí us deixo una citació en llatí, una menció a Gramsci i un altre acudit per parlar del llibre d’Isabel Allende: “els llençols, mocadors, kleenex”. La secció dura cinc minuts i sembla que no li agraden els llibres que hi surten, per què esmentar-los doncs?
Seguidament truquen a la porta. Vaja, quina casualitat, en Jorge Wagensberg. Al pobre home el fan seure damunt d’una caixa de cerveses: més brometa. El presentador s’asseu en una altra caixa. Han de ser al pis ja que l’han heretat fa poc i s’hi ha d’estar perquè “no ens vinguin els okupes”. Treuen unes cervesetes (el diminutiu fa més simpàtic, fa jove) i el presentador beu a morro, sense vergonya. Penso: “S’atrevirà a encendre una cigarreta a la tele? O bé, si és tan original, més okupa que els okupes, es liarà un canutillo?” El senyor Wagensberg no ha pogut ni treure’s la jaqueta i no gosa moure’s (no fos cas que la caixa es trenqués i acabéssim de cul a terra). Se li ha encomanat parlar de tres llibres (en aquest programa ja fa estona que s’ha batut el rècord de llibres esmentats). El primer, "Bartleby l’escrivent" li ocupa cinc minuts, molts dels quals són acaparats pel presentador que fa preguntes i té totes les respostes: del llibre no en traiem l’aigua clara, i no pas per falta de ganes i competència del convidat. El segon llibre, diu el senyor Wagensberg, és un assaig. Tornem amb la brometa, senyor Barril: “L’assaig no és per anar a dormir i que t’agafi la son”. L’espectador es pregunta: La novel·la, sí? I el conte? I la poesia?. El títol: "Els possibles de la tristesa del pensament". I en Barril: “Sembla un títol de Cioran, això”. Això! L’últim llibre és una conversa entre Poper i Lawrence (a la pantalla no ensenyen els títols dels llibres, i és clar que no són novetats). No sentim gaire bé la veu del convidat però tant li fa perquè de seguida el despatxen. Se’n va, però, amb un regalet del presentador: "Otra manera de vivir", de Jane Goodall: aquest sí que surt en pantalla.
Tot seguit, en Moustaki recita en francès. No calen els subtítols: qui som si no sabem francès?
I ara, “L’home del maletí”, un altre cop la referència mercantilista i comercial. (Per cert que això em recorda un col·laborador d’un altre programa que sempre anava carregat amb una maleta plena de llibres, però amb altres intencions.) Ens parla de novel·la gràfica. En Barril li’n diu 'tebeos'. El col·laborador, traient el fetge per la boca: “Hem volgut fer un curset accelerat sobre el que seria la novel·la gràfica”. Resposta: ”Doncs acceleradíssim: ja pots començar”. Dit i fet, sis títols en tres minuts: "Maus", "Palestina", "Lisístrata" (“tothom coneix la comèdia d’Aristòfanes”, diu el col·laborador), "Agujero negro", "300". Llavors, del maletí surten les anunciades notícies sucoses: aquesta setmana, els canvis en càrrecs editorials (Això a què ve? I què ens importa?) I com que encara no han bombardejat prou, les recomanacions del programa (J. Barril, D. Guzmán, D. Ruiz). Tres minuts per tres títols. (I en Barril que fa una broma sobre ser molt cerebral que s’ha d’anar amb compte, que recordem com va acabar el cervell de JFK…) I la torna: dos llibres de Kapucinsky. I després, la crítica, ofegar un llibre, per no cremar-lo: "Políticamente incorrecta", ofegat per dolent; no diuen quina és la seva dolenteria però sí que la seva autora surt “en una emissora que dirigeixen bisbes”. Argument literari, sí senyors!
A l’última secció, la seva presentadora fa la quota femenina, ens proposen participar en el programa amb microrelats (com fan de tant a "El País de las Tentaciones" o els divendres a la tarda a la Ser, ves per on!) A tall d’exemple en llegeixen un de Julio Cortázar. En Barril: “Cortázar, dius? No sé, aquest noi promet.”
Per acomiadar-se, una miqueta d’agenda: en Barril té quatre 'post-it' a la nevera del decorat i fa una petita reflexió final. Ha passat una hora i, si no m’erro, s’ha parlat d’uns vint títols. El programa vol ser original (els sillons són caixes de cervesa: els convidats hi estaran guai!) i exclusiu (cal saber idiomes i conèixer els clàssics) quan, de fet, ens parla del mercat, de les novetats i les llistes de vendes; vol ser plural i només ens mostra la veu del seu director sense ni tan sols presentar els col·laboradors, només nom i cognom. Sobretot, té una ànsia d’exclusivitat però cau en la mediocritat, el jazz barrejat amb el top ten, les veus en versió original i una llista interminable de suggeriments literaris sense argumentar, el coneixement dels clàssics per parlar d’arguments o fer comentaris aïllats que destaquin la brillantor d’un director omnipresent. Acabem creient que ell mateix ha col·locat els seus satèl·lits, que viatgen a la velocitat de la llum, una velocitat que no s’escau quan ens asseiem a parlar de literatura i a escoltar el pensament d’escriptors i de lectors.
N.M.P.
Anónimo,
res, no se t'ha escapat ni una al teu comment. Només potser falta a comentar el caire dels convidats: la Monsó, a més d'haver passat ja pel Saló de lectura, no va treure el seu llibre fa mesos??? I Wagensberg, pel que sembla, sempre deu ser interessant parlar amb ell del que sigui però (o precisament per això mateix), no és el convidat comodí de qualsevol programa (Einsteins a la platja, Redes, tertúlies d'informatius...). L'haguessin reservat per un altre dimecres de baixes a últimes hores...
Sol Costas: he llegit una estona el teu bloc i, sincerament, em resulta sorprenent això de la denúncia. Confio que la desestimin. Estaré al cas.
Benvolgut anònim: si us plau, munta un bloc. Quan el tinguis, avisa'm que m'hi subscric amb molt de gust. Com diu la Isabel, no se t'ha escapat res. Has escrit l'apunt que m'hauria agradat escriure a mi.
Salutacions cordials.
Sol Costas: he llegit una estona el teu bloc i, sincerament, em resulta sorprenent això de la denúncia. Confio que la desestimin. Estaré al cas.
Benvolgut anònim: si us plau, munta un bloc. Quan el tinguis, avisa'm que m'hi subscric amb molt de gust. Com diu la Isabel, no se t'ha escapat res. Has escrit l'apunt que m'hauria agradat escriure a mi.
Salutacions cordials.
Publica un comentari a l'entrada