dissabte, d’agost 06, 2011

Are you nobody, too?

. dissabte, d’agost 06, 2011

Pensar en los otros, de Ted Cohen, aspira a pensar la metàfora des d’un punt de vista nou per a mi. El tema giraria al voltant d’una hipòtesi fascinant: que la capacitat d'accedir a la metàfora té a veure amb la capacitat per comprendre l’alteritat —per sentir empatia, com se sol dir ara— i que, de fet, es tracta d’una habilitat que emprem en situacions quotidianes i que defineix el tarannà de cadascú. El procediment de l’autor, a més a més, consisteix a esgrimir l’assaig no com a il·lustració d’una tesi preconcebuda sinó com a procediment per examinar la idoneïtat de la tesi. D’aquesta manera, després dels assaigs —o setges— principals al tema, amb una idea certament molt ampla de quina cosa sigui la metàfora, examina aspectes menys centrals, concomitants, com l’efecte de la pornografia o la identificació amb un equip esportiu. 

A «Lecciones de arte» explica el rebuig que va sentir quan llegia La casa de la alegría d’Edith Wharton. Els prejudicis antisemites d’alguns personatges de la novel·la fan que Ted Cohen es plantegi de quina manera i fins a quin punt pot comprometre’s en una lectura que conté falsedats que l’afecten personalment. L’habilitat per comprendre la metàfora, si l’estenem a la ficció en general, pot generar sentiments idèntics respecte a un personatge que els que tenim davant d’una persona: en tots dos casos, els sentiments són reals. 

He tornat a pensar-hi en relació amb Signatura 400: el fet que la protagonista designi com a jerigonzas la diversitat lingüística de França em desagrada, i no tan sols perquè tingui a veure amb llengües que m’estimo com el català o l’occità, sinó perquè es tracta d‘una mena de simplificació despectiva que em trobo sovint a la vida real. Entenc que ella es troba en un moment complicat de la seva vida i que aquesta mena de reducció a l’absurd i una certa dosi de sarcasme l’ajudin a superar la desolació anímica en què es troba. Però això no impedeix que em resulti molt antipàtica. 

També hi he pensat arran de La veu cantant, de Pere Ballart. Malgrat les objeccions que podria esgrimir contra aspectes concrets de la seva idea de poesia i, especialment, de la poesia com comunicació, reconec que m’ha agradat molt seguir el seu fil argumental. Celebro l’atzar que m’ha permès llegir-lo al costat de Ted Cohen. No és la primera vegada que gaudeixo d’un llibre des de la discrepància i reconec que admiro molts escriptors que em fan sentir incòmode —i fins i tot emprenyat— en segons quins temes, perquè m’obliguen a assetjar les meves idees i a modificar-les, ja sigui per matisar-les i mantenir-les, ja sigui per descartar-les. 

He de dir que Pere Ballart m’ho ha posat una mica difícil en aquesta ocasió. També a La veu cantant tracta el tema dels sentiments reals que causa la ficció. Un dels exemples em sembla lamentable, precisament al capítol «III. Sobre la dignitat poètica»: 
Al lector se le llenaron de pronto los ojos de lágrimas,
y una voz cariñosa le susurró al oído:
—¿Por qué lloras, si todo
en ese libro es de mentira?
Y él respondió:
—Lo sé;
pero lo que yo siento es de verdad.
El poema d’Ángel González, com a exemple està molt bé: il·lustra perfectament la tesi de l’autor. Però com a poema em sembla prescindible: no hi sé veure la poesia. El llibre va estar a punt de caure’m de les mans quan arribava a l’últim vers. Sort que vaig vèncer aquest impuls gràcies a un altre sentiment: la gratitud. Si no fos per La veu cantant, no hauria llegit amb atenció un poema meravellós d’Emily Dickinson:
I'm nobody! Who are you?
Are you nobody, too?
Then there's a pair of us — don't tell!
They'd banish us, you know.

How dreary to be somebody!
How public, like a frog
To tell your name the livelong day
To an admiring bog!

Jo sóc ningú! Tu qui ets?
Potser ets ningú, tu també?
Doncs ja som dos. No ho expliquis!
On ens faran fora, tots ells.

Que avorrit deu ser ser algú!
Que públic, com un gripau
Dir el teu nom tot el sant dia
Perquè t’admiri un estany!

El mateix poema que encapçala el conte «Sempre, en algun moment del dia» de Plantes d’interior, el gran llibre de Borja Bagunyà, i retrobar-lo va crear un escreix que, si no fos per Pere Ballart, no s’hauria produït igual.

5 comentaris:

Allau ha dit...

Cada vegada que llegeixo la cita d'un poema d'Emily Dickinson em dic que és una de les rares veus que podrien reconciliar-me amb la poesia. Que aparegui al costat d'un text aliè potser no és un argument prou sòlid per salvar-lo: segurament, millor la Dickinson pura, sense gel.

el llibreter ha dit...

Di...ckin...son...pu...ra...sen...se...gel... prenc nota!

Salutacions cordials.

GLÒRIA ha dit...

Wharton era una escriptora profundament classista però, per sort, aquest defecte va afeblir molt poc els productes del seu notable talent. A"La casa de l'alegria" hi surt un jueu ambiciós que intenta fer-se un lloc al món de la jet novayorquesa a base de mostrar que és ric i de fer-los a tots la gara gara. Bé, aquest personatge és realista, pot haver existit però mal fet està si el què s'explica d'ell toca els jueus. Jo no sóc gens antisemita però, repeteixo, el personatge està molt ben creat i és un jueu ric i llepes. A la mateixa novel·la, el personatge que es vol aprofitar de la protagonista, és un magnat i alhora un brètol però aquest detall sembla no molestar a ningú. Com que no es jueu...
Salutacions!

el llibreter ha dit...

Efectivament: Ted Cohen no discuteix el talent d'Edith Warton i sospito que l'exemple no serviria amb un escriptor de segona fila. I està molt ben trobat, perquè es tracta d'una situació que jo m'he trobat en llibres admirables: un personatge, una idea, una insinuació que em provoquen rebuig, però que en cap cas són suficients perquè el llibre em caigui de les mans, gràcies precisament al talent de l'autor.

Salutacions cordials.

Borja Bagunyà ha dit...

Moltes gràcies per això de "gran", Llibreter! No ho he vist fins ara. I sí, la Dickinson sense adulterar és sempre millor; potser per això és tan difícil no provar d'apropiar-se-la, encara que només sigui en forma de citació.

Cordialment,
Borja.