Jean Genet

Tinc la intenció d’escriure sobre Jean Genet. És per això que tinc davant meu alguns dels seus llibres, els que han sobreviscut al desordre actual de la meva biblioteca. Abans tots estaven perfectament localitzats, allotjats per seccions i seguint l’ordre alfabètic. Ara, potser perquè això ja ho faig a la llibreria, s’arreceren a l’atzar amb els altres llibres, als prestatges o en piles, i l’ordre estrictament vertical de llavors s’ha difuminat, tot i que encara persisteix en alguns indrets. Estava segur de tenir un exemplar de Santa María de las Flores, en la vella edició de l’editorial Destino, amb Milagro de la rosa, Diari del lladre i Un captiu enamorat, però no el trobo. I ara no sé com hauria de recordar-lo, la primera lectura d’un Jean Genet, la fascinació per una prosa clàssica i ruda, per un estil que recrea la cadència violenta d’un món pertorbador on el desig transpira entre homes que en la penombra de les cel·les són bells sota la llum del crim.

El crim estableix les seves pròpies jerarquies penitenciàries i les seves pròpies categories estètiques. La masculinitat com a eterna adolescència entre la fatxenderia i l’obsessió. Les hores de la presó són moltes hores de convivència, cada dia, durant anys, és a dir: de rivalitat, de fortalesa, de lluita, de fragilitat, d’aliances, de retòrica, de por, d’abjecció, de consol. Jean Genet irromp en la literatura amb una relació fascinant entre bellesa i moral, des d’un punt de vista que a mi em resultava nou, fulgurant, malgrat la nissaga d’escriptors maleïts que s’havia instal·lat en la Història de la Literatura Universal. Igual que ell, consagrat de la mà de Jean-Paul Sartre o Jean Cocteau, del Premi Nacional de Literatura francès de 1984, i aquests dies amb les commemoracions del centenari del seu naixement. Traïdor.

La traïció com a signe de la soledat d’una èpica on la condemna del lladre és el fracàs.

Ara ja és l’endemà i tinc davant meu els assaigs d’Enemigo declarado —Angela Davis i els Black Panthers, Palestina, guaranís, Baader Meinhof, etc.— i la traducció revisada de Milagro de la rosa, tots dos publicats per Errata Naturae. També RBA ha rescatat Diario del ladrón. Però fullejo Un captiu enamorat, el llibre exhaurit que va publicar l’editorial Pòrtic l’any 1988 en traducció de Joan Argenté, dins de la col·lecció Els maleïts, naturalment. Un conflicte, el palestí, que persisteix. La mirada de Jean Genet també ha persistit, persisteix, en l’èpica quotidiana; la guerra, la resistència, sí, però a més a més el temps lent que envolta el combat i que permet atendre els detalls i també, doncs, els signes per interpretar una altra jerarquia, la de les armes, i per retrobar-se amb l’estètica de la lluita i retre homenatge a la bellesa dels homes del desert. L’espai: la intempèrie en lloc de la reclusió, però igualment una opressió constant que determina les relacions entre l’individu i el poder i que denuncia l’horror de la violència legitimada lluny de la suor i de la sang.