Memòria

Una al·lusió en un llibre d’Ernst Robert Curtius va encendre la curiositat de Roger Chartier envers un clergue oblidat del segle XII, Baudri de Bourgueil, poeta en llatí emulador dels clàssics. El resultat és el primer capítol d’Inscribir y borrar, un llibre que aplega diverses investigacions sobre els marges de l’escriptura al llarg de la història. Baudri de Bourgueil li permet examinar l’ús d’un objecte humil, les tauletes de cera, a través dels seus poemes, on explica com traça paraules amb l’estil o punxó d’escriure sobre la cera verda de les seves vuit tauletes relligades amb cordes. Perquè la singularitat de l’obra de Baudri és la freqüència amb que tracta de l’acte mateix d’escriure, des de la quantitat d’hexàmetres que pot compondre en una de les pàgines de cera a la mandra del copista que ha de traslladar els poemes al pergamí; fins i tot dialoga amb les eines i es lamenta quan s’han malmès:

No sé qué individuo o qué objeto rompió las correas que os unen, mas creo que fue la vejez la que os causó tal perjuicio. Curaré con ternura esta enfermedad que os aflige, reemplazaré la correa a mis costas. En cuanto a la cera, es antigua, ennegrecida de carbonilla, y esa cera antigua desfigura vuestra belleza. Por eso vuestra complacencia para con el escritor resulta disminuida, cuando oponéis resistencia al estilo como si os resultara odioso. Así pues, preparo la cera verde para reemplazar la negra, para que seáis más complacientes y amables con el escriba.

Els savis com Roger Chartier són capaços de triar un aspecte minúscul de la vida quotidiana de fa segles i desplegar-lo, assajar interpretacions i descobrir maneres d’entendre qüestions fonamentals. Així, Inscribir i borrar explora diverses formes d’escriure amb el propòsit de mostrar algunes estratègies per preservar la memòria. Una preocupació que mereix molta atenció:

El temor a la pérdida obsesionó a las sociedades europeas de la primera modernidad entre los siglos XVI y XVIII. Para dominar su inquietud, fijaron mediante la escritura las huellas del pasado, el recuerdo de los muertos o la gloria de los vivos, y todos los textos que no debían desaparecer.

Els arxius o les biblioteques, però també és inevitable, per exemple, pensar en les llibretes o agendes on anotem encara, gairebé mil anys després Baudri de Bourgueil, coses que cal no oblidar, des de reunions de treball al llibre que recomana un amic. La por de perdre els records; anotar i saber que amb una llambregada podem recuperar un bocí d’experiència. Mirar enrere i aprendre les diferències entre el passat medieval i el present en una cosa tan simple com anotar una paraula. Roger Chartier continua amb el Quixot i els librillos de memoria, unes llibretes amb els fulls recoberts d’un betum on també calia escriure amb un estil, i la visita a una impremta de Barcelona. També la relació entre text i teixit amb Carlo Goldoni com a pretext, la Carta sobre el comerç de llibres de Diderot i el canvi d’actitud del lector respecte a la novel·la amb les observacions que el mateix Diderot fa de la recepció de l’obra de Samuel Richardson. I no són reveladors únicament els canvis en els objectes destinats a guardar la memòria, sinó també les fantasies com les que, al segle XVII, Cyrano de Bergerac —l’escriptor— descriu a L'Autre monde, ou, Les états et empires de la Lune sobre uns llibres que

no tienen nada de familiar: no están compuestos ni de cuadernos ni de hojas, no están escritos con las letras del alfabeto, caben por completo en cajas minúsculas que tienen el tamaño de un diamante o de una perla grande. Gracias a resortes semejantes a los de un reloj, estos libros milagrosos son libros sonoros, hechos para el oído y no para el ojo. Tras hber dado cuerda a su mecanismo y colocado la aguja en el capítulo deseado, los “lectores" del Otro Mundo pueden escuchar sus libros parlantes.