Encara que la portada coberta no sigui lletja, fins i tot si li trobem un cert dinamisme en la composició, Deu assaigs filosòfics i una diatriba exasperada de Mario Bunge no sembla un llibre gaire atractiu. És cert que hi ha llibres il·legibles amb un disseny espectacular, però no es tracta tant d’elaborar un objecte exquisit com de facilitar que un possible lector identifiqui ràpidament l’autor, el títol i l’editorial enmig d’altres llibres.
Ni el nom de l’autor —a sota, en diagonal i en un blanc que no contrasta gaire amb el color de fons— ni el títol destaquen més que el logotip de la col·lecció: Lliçons de la Càtedra Ferrater Mora. Tot plegat em sembla massa confús i no afavoreix precisament la difusió del llibre. I una traducció de Mario Bunge al català em sembla, com a mínim, destacable.
M’he sentit temptat de relacionar aquesta falta de claredat amb el fet que es tracti d’una publicació acadèmica. Però enlloc no s’estableix que les publicacions acadèmiques hagin de tenir un aspecte, si més no, confús. Les editorials independents intenten contrarestar l’avantatge promocional de les grans editorials amb un disseny acurat dels llibres, la qual cosa no evita que trobem nyaps espectaculars, com a l'edició d'El bosque sagrado de T.S. Eliot de Cuadernos de Langre:
A una distància d’un metre, ja no es distingeixen les lletres de la portada coberta. Malgrat la simplicitat i la claredat en la disposició del nom de l’autor i del títol, simplement no es veu res.
Una portada coberta confusa pot ser atractiva, no ho nego pas. Desconec quines regles caldria seguir per garantir el disseny de portades cobertes que seduïssin de manera infal·lible els lectors, però estic segur que una raó important de la bona acollida de Tots els contes de Pere Calders és la portada coberta: