dilluns, de febrer 22, 2010
Amb Espriu, sempre
dijous, de febrer 18, 2010
SuperMonzó

El tram final de l’exposició Monzó és un deambulatori circular amb una simbologia força evident: gira al voltant de la repetició, dels tics i constants de l’obra —amb les variacions pertinents— que provenen de l’experiència. A la paret exterior hi ha fotografies que van de l’aparent intrusió en la intimitat d’Un dia a la vida de Quim Monzó fins a les acurades escenificacions protagonitzades per l’autor. A la part interior, hi ha dotze capelles —La informació, La família, L’amor, L’ordre, La política, La veritat, El sexe, La malaltia, L’absurd i, lògicament, La repetició— que insisteixen en aquesta relació entre experiència i obra: els preferits o adreces d’interès del seu ordinador, roba de la seva infantesa, sèries de televisió, contes tradicionals, informes mèdics, etc. També em sembla molt significatiu que el centre d’aquest tram final sigui inaccessible; un centre opac que d’alguna manera reflecteix la impossibilitat fonamental del recorregut que Julià Guillamon proposa a l’Arts Santa Mònica: explicar l’obra sobretot a partir de la biografia. En bona part perquè la vida que hi apareix és la que ens concedeix Quim Monzó com a personatge públic o SuperMonzó; és a dir: el resultat de la presència de Quim Monzó als mitjans de comunicació, de la negociació constant entre la vida privada i la vida pública, fora de la qual resta el reducte íntim i inaccessible que mai no sabrem si explica poc o molt l’obra.
La relació entre vida i literatura sempre ha estat, diguem-ne, problemàtica. Un dels mèrits de l’exposició és, precisament, evidenciar els límits d’aquesta mena d’interpretacions. No n’hi ha prou amb la demostració que la mànega de pastisseria amb què la mare de Quim Monzó decorava els pastissos s’assembla a la mànega que descriu en un conte. D’això, la literatura en va plena des d’Homer. L’encert rau en situar-lo a la capella d’un deambulatori que mostra que al centre de tot plegat hi ha un lloc impenetrable que relativitza el valor explicatiu que pugui tenir aquesta mànega. El tema de l’exposició no serien, per tant, ni Quim Monzó ni la seva obra sinó SuperMonzó.
A Monzó: Com triomfar a la vida trobem «Tretze bars», que aplega tretze retrats escrits per tretze persones que evoquen la seva relació amb Quim Monzó amb el bar com a escenari; és a dir: un lloc públic on se sol anar xerrar —si la música ho permet— de coses privades. Al llibre, plantejat com a experiment crític, predomina també la perspectiva biogràfica, amb aquesta fricció entre intimitat i publicitat com a fil conductor. Julià Guillamon hi escriu:
Al llarg dels anys, Monzó modela una imatge pública basada en el coneixement, el sentit comú, la independència de criteri, l’esperit provocador que el du a anar sempre a travessar el límit.
I més endavant, quan enumera els deu punts que sintetitzen les característiques del seu art:
6. La invenció d’un personatge públic que encarna el seu tarannà descregut i provocador i que forma part de la pròpia ficció.
Tant l’exposició com el llibre, incloent-hi el ressò que han provocat, em semblen excel·lents per celebrar la trajectòria de Quim Monzó. L’èxit d’ambdós esdeveniments rau en el fet que estimulen la necessitat de tornar a l’obra. En el meu cas, a la relectura de Mil cretins i al record d’un apunt frustrat que s’hauria d’haver titulat «La repetició» —sobre la repetició amb variacions— amb dos exemples que llavors em semblaven pertinents: l’extraordinària narració «L’arribada de la primavera» de Mil cretins i Las conversaciones de César Aira. Però això de la literatura comparada em resulta massa complicat i ho vaig deixar córrer.
dissabte, de febrer 13, 2010
Petits tours
Gonzalo Rueda dibuixa el pas pels llocs de les vacances, captura amb llapis i tinta paisatges i monuments, detalls i anècdotes, i els aplega als quaderns. Acompanyat per l’Elena o pels amics, a peu o amb moto, em recorda que els turistes no solem ser gaire bàrbars i que no es tracta únicament de comprovar que els llocs famosos són, efectivament, on haurien de ser o si s’assemblen a la imatge que en teníem abans d’anar-hi. Venècia, i més encara amb la Biennale pertot, no és tan sols un marc incomparable ple de la Cosa Anomenada Cultura, és també la pinyacolada de mitjanit al Campo Santo Stefano —o les cerveses de Gonzalo Rueda al Campo Sant’Angelo—, tot descansant de la jornada, amb les veus estranyament nítides d’uns nens que no es cansen mai de jugar i amb la pau d’una ciutat sense cotxes. Malgrat les diferències, la Venècia dibuixada de Gonzalo Rueda s’assembla més a la meva Venècia que altres venècies escrites o fotografiades que conec. Si algun dia visito Grècia o Croàcia, m’emportaré aquests Petits tours amb mi.

dimecres, de febrer 10, 2010
Revolució gràfica
Quan l’art es posa al servei de la propaganda, el perill és que caigui sota el pes del tòpic, que pateixi el desgast dels eslògans i produeixi una desconfiança que sovint es resol en indiferència o apatia. Si bé els dibuixos de la Guerra Civil podrien semblar més convencionals, Helios Gómez va mantenir l’empenta del seu estil amb una composició sempre arriscada que contribueix eficaçment a transmetre tot l’horror de la guerra: violència, mort, misèria...
La denúncia política es troba als orígens de la seva activitat, i entre els seus referents hi ha el bo i millor dels il·lustradors. Llegim al pròleg:
Sus carpetas de dibujos lo relacionan directamente con los artistas que iniciaron el género de la novela gráfica, a principios del siglo XX, entre ellos el Belga Frans Masereel, el estadounidense Lynd Ward, el italiano emigrado a América del Norte Gioacomo Patri, el canadiense Laurence Hyde o el húngaro István Dési Huber. Casi desconocidos hasta hace poco y reeditados desde la perspectiva del cómic, reflejan en imágenes las luchas de clases.
El llibre, editat pel seu fill Gabriel Gómez i Caroline Mignot, és una acurada antologia de la l’obra d’Helios Gómez i una bona manera d’acostar-se a la comprensió del compromís polític en una època turbulenta. Com també fullejar algunes pàgines d’Helios Gómez: Artista de corbata roja, d’Ursula Tjaden.
dimarts, de febrer 09, 2010
Art i text
Amb l’esclat de l’art conceptual als 60, s’estén l’ús de la paraula a les creacions artístiques. Junt amb la desmitificació de l’artista en el sentit tradicional del geni romàntic apareix la necessitat d’aplicar eines pròpies del llenguatge a l’art; en paraules més exactes d’Art & Language:
It does represent an appropriation of certain dialogic and discursive mechanisms by artists who sought thereby critically to empower themselves and others, and to that limited extent it represents a linguistic turn.
No es tractaria, per tant, d’un simple recurs formal —tot i que en ocasions no he sabut veure res, més enllà d’un “oh!” o d’un “què maco!”— sinó de reforçar l’aspecte crític, i sovint combatiu, d’instal·lacions, performances, intervencions, etc.
Art and Text m’ha semblat una excel·lent antologia, sobretot perquè m’ha obligat a enfrontar-me a la meva ignorància de l’art contemporani. És cert que hi ha artistes que segueixo amb admiració, però són molt pocs en comparació amb els que apareixen en aquestes pàgines, molts dels quals m'eren desconeguts o em resultaven indiferents. Aplegats, però, sota aquest títol es fan més evidents les connexions que mantenen i saltant de l’un a l’altre es pot arribar a entendre millor els diferents procediments de creació, sovint més interessants que el resultat, que resta com una empremta del procés.