Una de les pèrdues més lamentables de la cultura occidental ha estat, sens dubte, la de l’estudi de la Retòrica. Si algú volia defensar una causa insostenible amb uns pocs arguments febles, sempre podia invocar l’auxili de la Retòrica perquè, almenys, l’escrit fos una mica amè. Eduard Voltas va publicar fa uns mesos una mostra exemplar de feblesa argumental a propòsit del conflicte entre el Gremi de Llibreters i Abacus. Al lloc on hauríem de trobar la captatio benevolentiae de l'exordi trobem, en canvi, una frase desafortunada: “sembla que el políticament correcte és donar suport al Gremi de Llibreters.” Bé, no sé si és important que una cosa sigui políticament correcta o no, però amagar que el consens al voltant del preu únic del llibre compta també amb el suport del Gremi d’Editors és fugir d’estudi. Afirmar que una cosa és políticament correcta per desqualificar-la s’ha convertit ja en un tòpic gastat que només fan servir els aspirants més mandrosos a enfant terrible. Si a Eduard Voltas li interessés de debò abordar la qüestió del preu fix, hauria de començar per demanar-se com és que les editorials hi estan a favor, i es trobaria amb tot de respostes possibles; la més important: que així es garanteix la supervivència d’una xarxa de llibreries prou gran per alleujar les imposicions dels hipermercats de l’oci. Qualsevol lector sap que hi ha més diversitat d’editorials en una llibreria independent que a la secció de llibres d’un hipermercat.
L’article d’Eduard Voltas va ple de maniobres que volen guanyar-se l’adhesió del lector amb guspires efímeres d’aquesta mena. Afirma, també, que els llibreters “relacionen directament la crisi de les llibreries a Catalunya amb l'agressiva expansió dels establiments Abacus per tot el territori.” Suposo que aquí “agressiva expansió” s’ha de llegir com a cosa positiva, a la manera de l’executiu agressiu i altres expressions semblants; si no fos així, la contradicció delataria la inconsistència de les seves reflexions. I bé, no es pot negar que l’agressiva expansió és un factor directe a molts llocs —i segurament el més important per a les llibreries que ja han hagut de tancar gràcies als nous veïns—, però també sabem que no és l’únic, cal ser molt neci per fer d’Abacus la culpable de tots els mals. Malgrat això, Eduard Voltas opta per refugiar-se a la boira quan intenta parlar d’altres factors:
Les petites llibreries independents estan en crisi a tot el món occidental. Ho estan a Estats Units, on el preu del llibre està liberalitzat, i ho estan també a França, on regeix el preu fix. I a Itàlia, i a Espanya, i a Alemanya, i a Anglaterra. Són països on no existeix res de semblant a Abacus cooperativa, i les llibreries independents tanquen igualment en benefici de les grans cadenes.
La realitat és que barrejar les coses no ajuda a comprendre-les. Cal distingir necessàriament entre bibliosistemes diferents si es vol parlar de crisi en el sector del llibre. Només cal passejar per París i per Londres per comprovar que a Londres no hi ha, ni de bon tros, ni la mateixa quantitat ni la mateixa diversitat de llibreries que a París. Si tanquen llibreries a banda i banda del Canal de la Mànega no és en la mateixa proporció i sí, almenys, per un motiu diferent. A l’especulació immobiliària que podem trobar a Barcelona o a París o a Londres —sempre serà més rendible obrir una botiga de roba que una llibreria al centre de qualsevol ciutat— cal sumar, a més a més, que a Londres no hi ha preu únic: una llibreria independent no pot competir amb els hipermercats de l’oci perquè les diferències de preu poden arribar fins al 30% en el mateix títol. Això vol dir, doncs, menys llibreries i menys oportunitats perquè una editorial mitjana o petita pugui donar a conèixer les seves novetats. És cert que l’expansió tecnològica entre la població està canviant els hàbits de lectura tradicionals, però sense preu únic les llibreries no poden ni tan sols plantejar-se l’adequació als nous temps, perquè tanquen.
Per tal guanyar-se el cor dels catalans Eduard Voltas afirma que Abacus és “l'única cadena de distribució de llibres del nostre país que prioritza la llengua catalana en la seva política de vendes”. Si tenim en compte que les vendes d’Abacus es concentren en el llibre destinat als nois i noies que van a escola o a l’ensenyament mitjà —només cal observar la disposició de les diferents seccions—, no és que afavoreixi la llengua catalana: és que afavoreix la mena de llibres que els seus clients demanen. De fet, l’única objecció d’Abacus, segons la seva interpretació, a la Llei del Llibre és que permet el preu lliure del llibre de text, perquè toca directament els seus interessos. Afavorir l’edició en català és destacar i mantenir llibres en català encara que la rotació sigui inferior a la dels llibres en espanyol, i això no és exclusiu de ningú: es troba pertot. Si les llibreries independents només tinguéssim en compte la demanda, la presència del català seria molt menor. I sí, Abacus és una cadena.
Al final de l’article, Eduard Voltas ens fa el favor de donar consells a les llibreries i a Abacus, per fer veure que practica l’equidistància i ens vol bé a tothom. El consell més bonic, adreçat només als llibreters, és que ens dediquem "a fer els deures mirant el que passa al món”. Però no té en compte la cosa fonamental. Imaginem una llibreria, La Independent Catalana per exemple, que sigui moderna, que estigui al dia en qüestions tecnològiques, que prioritzi la llengua catalana i que compti amb un bon equip de llibreters. Imaginem que ben a prop obre un establiment d’Abacus de qualitat similar i amb un equip de llibreters igualment bo. El resultat és que La Independent Catalana tanca. Però és que si la hipotètica Abacus fos mediocre, la Independent Catalana tancaria també. Els consells d’Eduard Voltas no serveixen de res perquè no afronten el nus de la qüestió: que si Abacus creix és perquè aprofita un nyap legal, un avantatge que és fruit de la incompetència dels polítics per resoldre’l. La qüestió de la qualitat en aquest assumpte és secundària, seria absurd dubtar de la feina dels llibreters d’Abacus: el fet diferencial de la cooperativa no és la qualitat sinó el preu que ofereix. De fet, el descompte que aplica als llibres és superior al descompte que aplica a altres productes que tenen un marge comercial més gran: fan servir, doncs, els llibres com a reclam per vendre altres coses. I això és un obstacle perquè Abacus es converteixi en una FNAC catalana, com sembla proposar Eduard Voltas. Amb l’aplicació de la llei Lang a França, l’FNAC va haver de renunciar a l’aplicació de fins al 20% de descompte en els llibres... l’any 1981. És a dir: fa vint-i-sis anys que l’FNAC aplica només el descompte màxim permès per la llei, el 5%. I em sembla que ha crescut força des de llavors. Ara, a més a més, l’FNAC de França només permet el descompte als qui tinguin la targeta de client. Fa molt de temps que els llibreters ens dediquem a mirar "el que passa al món”.