dimecres, març 30, 2011

Els moments feliços de la vida no hi són

. dimecres, març 30, 2011
2 comentaris

Ahir no trobava Corazones y rostros, d’Emmanuel Bove, i tot regirant la meva biblioteca em vaig tornar a distreure amb altres llibres i he deixat passar fins ara mateix l’oportunitat d’escriure l’apunt sobre els dos títols d’aquest autor que m’han deixat amb ganes de llegir-ne més encara. 

Bécon-les-Bruyères és un llibret escrit per encàrrec d’una revista. Li demanaven la narració d’un viatge i a Emmanuel Bove, un mestre a l’hora d’escriure sobre coses aparentment insignificants, no se li va acudir res millor —per sort— que convertir un llogarret grisós de la rodalia de París en el personatge de la seva contribució. Diria que és un bon observador, minuciós i atent al detall i tot plegat, si no fos que les espurnes que treu de les coses més simples són tan enlluernadores que senyoregen l’estil. I malgrat que Emmanuel Bove hi va viure a l’any 1926, al carrer Madiraa, hi ha coses que no canvien; sobre el carrer Tintoret, per exemple:
A mesura que t’allunyes, les habitacions per llogar anunciades a les fleques continuen situades a tres minuts de l’estació.
Malgrat la irrellevància del lloc, Emmanuel Bove juga entre la irona i la tendresa i resulta impossible no sentir afecte pels seus habitants. Bécon-les-Bruyères sembla el lloc més avorrit del món, i potser per això és la fusta ideal perquè l’autor esculpeixi una petita obra mestra:
En la calma del matí, és impossible imaginar-se cap dona que encara estigui al llit amb l’amant, cap col·leccionista comptant els segells, cap mestressa de casa preparant una recepció, cap enamorada arreglant-se, cap pobre rebent una carta que li anunciï la fortuna. Els moments feliços de la vida no hi són. Els joves són als instituts de’Asnières o de París. No hi ha ningú que esperi una cita des de fa dies. No han d’alliberar cap soldat. No hi ha ningú que hagi rebut un nomenament per un càrrec superior ni que somiï en un llarg viatge. És una enfangada.
No hi ha literatura a Bécon-les-Bruyères. O no n’hi havia, fins que Emmanuel Bove la va narrar en forma d'escreix. I jo m’he tornat a distreure entre les pàgines. Demà, potser, escriuré sobre La trampa.

dilluns, març 28, 2011

En Denton Welch està el plaer

. dilluns, març 28, 2011
2 comentaris

Una faixa amb cinc línies en lletra petita, amb una cita de César Aira on elogia l’autor, m’havia de cridar l’atenció. Em cal agrair que l'editor es decidís per una opció tan estranya; com em va suggerir un amic, una solució més convencional, l’última frase ben grossa —“El enigma de su vida está a la altura de su genio creador”—, hauria estat suficient.

En la juventud está el placer narra les vacances d’un noi de 15 anys, Orvil Pym, a un hotel poc abans de la II Guerra Mundial. Durant aquest estiu no passa res d’extraordinari, tret de la imaginació del noi, que el narrador converteix en una delícia pertorbadora: exhuberant i delicada, amb les notes justes d'angoixa i sordidesa. Les aventures solitàries del protagonista semblen banals: una escapada amb bicicleta, remar i perdre el temps espiant uns nois pobres, explorar una església, comprar uns bibelots... pretextos perquè emergeixin les seves obsessions i les seves pors: la relació amb els seus germans, la figura del pare, l’internat, la mort de la mare, el cos, la sensualitat, la sexualitat, la vergonya, la mort, la disciplina i tantes altres coses que cal afrontar en el pas de la infantesa a la joventut, en el procés de socialització que l’obliga a prendre decisions i a adquirir responsabilitats. Un procés que es converteix en una amenaça constant, un soroll de fons obscur.

La narració de la imaginació, l’atenció al detall i l’originalitat a l’hora d’interpretar les percepcions d’Orvil enmig de l’ociositat estival són tan subtils com fascinants. Si hi ha un element que condensa el virtuosisme literari de Denton Welch probablement el trobaríem en els somieigs involuntaris que el protagonista intenta rebutjar però que li produeixen un plaer inconfessable. D’alguna manera, condensarien la fricció entre el desig i la realitat: l’enveja de la llibertat que aparentment gaudeixen els nois com ell però que no estan sotmesos a les normes de la seva classe social i el desig de fugir i de viure una vida solitària, sense la por constant d’equivocar-se. Aquests somieigs revelen una crueltat refinada contra ell mateix i contra tot.

Mientras tuvo antes sus ojos a Sir Robert repantigado en la butaca, lo imaginó de repente con la bragueta del pantalón desabrochada y un penacho de su camisa color canario asomando como la cresta de una cacatúa. Lo vio con unos desgarrones en los fondillos de los pantalones por los que se podía ver, no una carne humana normal y corriente, sino la terrorífica carne azul de un mandril. Orvil vio a Sir Robert con la cabeza metida en una bacinilla que no podía quitarse de encima. Los faldones de la camisa oscilaban alrededor de sus desnudas piernas grises y unos encantadores ratoncillos blancos con los ojos rosados correteaban por su piel y le hacían cosquillas. Sir Robert gritaba como una niña y encogía las piernas, pero los ratones no le dejaban en paz y no podía hacer nada porque tenía la cabeza aprisionada en el orinal.

Orvil trató de entrar en razón, procuró borrar las imágenes diciéndose una y otra vez que no tenía por qué imaginar algo que no quería imaginar. Inmediatamente se formó una nueva imagen de Sir Robert: en esta ocasión se agachaba para recoger un ejemplar de The Tatler y al hacerlo se le escaba una ventosidad. Para Orvil, el sonido imaginario fu tan estrepitoso como una salva real de culebrina.

Con todas sus fuerzas, Orvil intentó hablar y parecer libre de toda preocupación, pero las terribles imágenes de desastres sociales seguían arremolinándose a su alrededor como agua de crecida.

Sir Robert és un aristòcrata en decadència. La seva filla Constance ha d'assumir les feines que pertocarien a un servei domèstic que no té. La visita a aquesta família, que només pot llogar un apartament vell d'esquena al mar per passar les vacances, resumeix desig i por a la llibertat del protagonista.

diumenge, març 20, 2011

Momssen

. diumenge, març 20, 2011
6 comentaris

El meu problema amb les novel·les ‘de gènere’ és que la versemblança sovint depèn de la seva adaptació a les regles, fins i tot quan les transgredeixen, perquè la transgressió les explicita igualment. No parlo de ‘qualitat’, paraula que cada cop em resulta més conflictiva, sinó de les qüestions que més m’interessen en la literatura: la representació de la consciència i la relació entre individu i poder, entre d’altres. En el moment que entren en joc les regles de gènere, aquests temes s’hi supediten encara que tinguin un paper rellevant. 

Vaig començar a llegir Momssen amb aquests prejudicis al cap: la sàtira és, precisament, una opció que acostumo a rebutjar perquè depèn massa de l’efectisme i sovint es redueix a un enfilall d’episodis grotescos salpebrats amb crítica de costums o sermons laics. Per sort, aviat es van esbandir els prejudicis. Malgrat que hi ha un cert efectisme inevitable, em va agradar molt la manera com Jaume Puig ha aconseguit que m’interessi per la vida d’un sociòpata amoral. A la pàgina 42 ja sabia que llegiria tota la novel·la: del primer capítol —«Sóc Momssen», que presenta de manera eficaç la mentalitat del protagonista, la seva lògica— al cinquè —«Escriptor» que revela la seva autèntica ‘vocació’—, la narració transcorre amb una llibertat veloç, decidint el seu propi rumb, capaç d’accelerar amb tòpics com el de les màfies russes que operen a la costa catalana o de girar cap a una original manera de parodiar l’angoixa de les influències. 

Un llibertat molt ben elaborada, perquè els dos ingredients principals d’aquesta sàtira —sarcasme i caricatura— conviden a l’excés i trobo que l’autor ha sabut definir molt bé els límits del seu estil. Ara que els escriptors tenen a l’abast un repertori infinit de tècniques, les restriccions que s’imposen són tan importants per entendre la seva obra com les eines que trien. La contenció a l’hora d’escriure la veu del protagonista, renunciant a engreixar-la amb un efectisme gratuït, és el principal garant de la versemblança de Momssen, que així depèn més de les regles que estableix des de dins la pròpia novel·la que de l’adequació servil a les lleis de la sàtira. 

La paròdia d’un tipus determinat de vocació literària és brutal. 

Per escriure, havia d’evitar llegir. La lectura em contaminaria inevitablement. Les obres escrites eren les restes dels difunts. Allà quedaven, en mans d’aquell exèrcit anomenat bibliotecaris, i disposades per sempre més a infectar qualsevol home amb poc esperit. Calia experimentar. Havia de viure intensament abans de deixar anar res sobre paper. Ja sé que la imaginació i la tècnica poden suplir l’experiència, justament per això havia d’experimentar al màxim. 

Em calia iniciar-me en la maçoneria. Stendhal hi va ser iniciat i almenys un dels protagonistes de la novel·la havia de ser maçó. Primer vaig pensar que llegint alguns llibres en tindria prou, però de seguida em vaig adonar que no entenia res de res.
Momssen és el típic aspirant a escriptor seduït per la imatge ideal de l’escriptor, amb la innovació que es pren el dret a publicar —més que l’escriptura en si— com si fos una mena d’herència de família que cal reclamar i que, per tant, cal demostrar públicament. Que una primera novel·la converteixi aquest motiu en tema principal confirma que l’autor se la pren molt seriosament. Potser per això resulta tan divertida.

dimecres, març 16, 2011

El futur de les llibreries segons el Tarot

. dimecres, març 16, 2011
9 comentaris

El número 14 de la revista Trama&Texturas, titulat Jaque o gambito: Librerías y entorno digital, comença amb l’article del llibreter i editor Ricardo Nudelman «Cuando todos los libros sean electrónicos», les primeres paraules del qual són:
Yo no sé si existirà un tema en el mundo editorial actual que se haya debatido y escrito más que del incierto futuro del libro impreso por la irrupción del libro electrónico.
Un primer tast d’alguns dels articles de la revista m’ha confirmat que es tracta d’un número imprescindible. Els punts de vista són molt diversos i, independentment de les afinitats i divergències que puguin suscitar, val la pena per prendre el pols de la situació actual. 

Però deixaré per més endavant el comentari sobre les idees que més em criden l’atenció. Aquest vespre, quan tornava a casa, m’he adonat que malgrat la diversitat d’opinions sobre el futur de les llibreries manca un punt de vista: l’esotèric. La voluntat de servei públic que notòriament ha caracteritzat sempre aquest bloc m’ha persuadit que calia omplir aquest buit i he recuperat un joc del Tarot de Marsella que en alguna ocasió havia fet servir per assajar la crítica literària. 

He interrogat el Tarot en rigorós directe a través de Twitter, amb l’etiqueta #bibliotarot i he penjat una interpretació més, diguem-ne, elaborada a Facebook, que ha gaudit d'una molt estimable incomprensió. Com que no tinc un mètode per interpretar les cartes i tampoc no tenia temps d’estudiar una disciplina tan antiga com difícil, he decidit sol·licitar l'auxili de la inspiració i demanar als arcans que m'expliquin una història. El Tarot és un instrument tradicional i és per això que no he pensat en cap acrobàcia narrativa postmoderna sinó més aviat en una cosa més convencional, com plantejament-nus-desenllaç.

La primera tirada amb els arcans majors ha donat aquest resultat:


No narraré la meva desolació perquè no han aparegut ni El penjat, ni La mort ni La roda de la fortuna, els arcans que solen sortir a totes les pel·lícules i que m'haurien facilitat força la interpretació de tot plegat. M'hauré d'acontentar amb això: 

1. Le mat o el foll és el passat o el plantejament de la història. Am l'auxili de la Wikipedia interpretaré que les llibreries se sostenen però que sovint sobreviuen o prosperen amb una certa improvisació, amb la capacitat de solucionar els problemes gràcies a la garantia d’un model tan fràgil com es vulgui però que admet un cert marge d’error i esmena. L'arcà, per tant, no em dóna males vibracions i potser al·ludeix a la dualitat negoci / servei cultural que revela la vocació de la majoria de llibreters, sense la qual no s'explica el risc constant d'un comerç amb uns resultats sempre tan ajustats. El foll, a més a més, és l'única carta sense número, la qual cosa podria llegir-se com una garantia de permanència més enllà dels canvis de rumb que depari el futur.

2. Le jugement o El judici és el present o el nus de la història. L'arcà representa el judici final, que decideix el destí transcendental de les ànimes. Entenc que el Tarot m'està dient, a mi personalment, que cal fer bé els deures per aprovar tan temible examen. M'ha cridat l'atenció la trompeta, l'avís d’ultratomba que podria representar la molt pròxima apertura d'Amazon. No cal dir que Amazon és una empresa molt eficaç que ens obligarà a millorar molt els nostres serveis. Un altre tret és que l'arcà porta el número XX: una referència al segle passat? una advertència per pensar el present en clau de futur i deixar d'enyorar temps pretèrits?

3. La tempérance o La temprança m'ha desconcertat. La posició de la dona que aboca aigua d'una gerra a l'altra evoca equilibri i entenc que les forces sobrenaturals m'estan dient que el desenllaç o el futur de la història és un nou model on les llibreries que superin el Judici Final trobaran un lloc segur. El seu número és el catorze: dues vegades el meu número favorit. No dec anar gaire errat.

Els arcans menors han matisat la història que ens explicaven els arcans majors, segons el sistema que he improvisat per llegir els designis del Tarot i que, si tot va bé, patentaré ben aviat.


1. El cinc de bastons sobre El foll: el cinc sembla al·ludir a una mena d'equilibri que costa de mantenir, com si El foll fos el cinquè element que es manté dempeus per l'acció de quatre forces iguals i la més petita variació d'una sola força el pogués fer trontollar o, fins i tot, fer caure.

2. El cavall d'ors sobre El judici implica diners i combat, de manera que convindrà concloure que no tothom arribarà a la salvació eterna, i que el camí no estarà exempt de batalles perdudes encara que es guanyi la guerra.

3. El cinc de copes sobre La temprança, si la inspiració esotèrica no m'ha abandonat justament ara, pot voler dir que l'excés de triomfalisme després d'haver superat les dures proves que ens augurava El judici pot menar a un altre equilibri fràgil, que deu ser l'estat natural dels llibreters, o del món del llibre en general.

De tot plegat es conclou que, efectivament, el Tarot és un frau. No calia tirar les cartes per arribar a aquestes conclusions.

dissabte, març 12, 2011

Art, sexe i drogues o L'alquímia del mercat d'alquímies

. dissabte, març 12, 2011
1 comentaris

Alexander Kahn s’admira de l’estil elegant i precís de la garantia d’unes sabates, transcriu la dosificació de la diozapina o reprodueix diverses vegades, amb una certa delectança, la fitxa artística de Ciutat amb talaies de Paul Klee: ploma de canya amb tinta xinesa negra sobre paper Ingres, 45,5 x 30,0 cm, 1929. Si cal que la poesia tingui tant de sentit com una carta comercial, el protagonista de L’alquímia del mercat d’alquímies mostra com la prosa pot arribar a tenir la precisió d’un prospecte. I no em sembla una dada superficial: el gust per la prosa funcional del protagonista impregna el seu estil com a narrador i obre les portes a un joc que m’ha semblat magistral. Maurici Pla aconsegueix d’aquesta manera que l’aparent ingenuïtat d’Alexander Kahn, qui no s’està d’indicar constantment que sembla saber menys que els altres personatges, esdevingui el motor de l’acció.

L’admiració per la garantia de la sabateria Castelli reflecteix l’admiració que sent per l’ofici del mateix Castelli i per la seva posició a la ciutat de K. Al llarg de la novel·la, però, la imatge inquietant de Castelli es modificarà per l’experiència d’Alexander i per l’opinió d’altres personatges; un conjunt de dades que Alexander, per la seva posició com a director del museu d’art contemporani més important del país, no podia ignorar.

Art
L’ampliació del museu i les maniobres financeres per adquirir els immobles necessaris per dur-la a terme impliquen l’adquisició de Ciutat amb talaies de Paul Klee, una operació que serviria per compensar l’Helena, la dona del protagonista, per la pèrdua de la seva pastisseria. El fil argumental de la novel·la és la investigació al voltant de les diferents falsificacions de l’obra i dóna el tema, apuntat pel títol, que gira al voltant de la transmutació del plom en or; és a dir, de les circumstàncies que permeten que les reencarnacions d'una obra, les quals tothom sap —i calla— que són una falsificació, ocupin el lloc i el valor de l’original, a més a més de les circumstàncies que converteixen l’original —un tros de paper dibuixat— en una peça valuosa.

Sexe
En aquest context, les transaccions sexuals esdevenen una eina fonamental per aconseguir capital i influències. Entre l’ambient naïf que evoca les Mil i una nits al mercat de la Plaça de l’Encís o al soterrani que sembla una al·lucinació de Borges on Kalim emmagatzema milers de falsificacions o al llit d’un ric i influent col·leccionista d’art, la cotització del cos permet conèixer les autèntiques relacions de poder a la ciutat de K.

Drogues
El tràfic de diozapina, un medicament legal a la resta del país però il·legal a K., revela una altre dels ingredients bàsics de l’alquímia que investeix de valor a les coses: l’arbitrarietat. Quan el poder respecta les seves pròpies lleis, unes lleis que són acceptades com a naturals i necessàries, esdevé transparent. L’única manera de mostrar-se és amb algun gest arbitrari que demostri que les lleis són una simple convenció per sostenir-lo. La prohibició de la diozapina la converteix directament en panacea alquímica i assenyala directament a l’autèntic alquimista, la persona que és capaç de penetrar en els mecanismes del poder i alterar-los per aconseguir que el plom esdevingui or, no tan sols als mercats legals i als clandestins, sinó també en l'imaginari social.

Art, sexe i drogues serien, doncs, els tres reactius que transmuten el valor de les coses i les posa en moviment. La manera com Maurici Pla els combina a través de la mirada equívoca i aparentment ingènua d’Alexander Kahn, amb les dosis justes de caricatura i d’al·lucinació perquè textura de la novel·la uneixi amb saviesa ironia i faula, m’ha semblat excepcional.

dilluns, març 07, 2011

el poeta segons e.e. cummings

. dilluns, març 07, 2011
0 comentaris

X


XXII



cap home,si els homes són déus;però si els déus han de

ser homes,l’únic home de vegades és aquest

el més corrent,ja que cada angoixa és la seva pena;

i,ja que la seva alegria és més que alegria,el més insòlit)



un dimoni,si els dimonis diuen la veritat;si els àngels s’inflamen



amb la seva pròpia llum totalment generosa,

un àngel;o(ja que els diversos mons ell rebutjarà

abans d’enganyar el fat incommensurable)

covard,pallasso,traïdor,idiota,somiador,bèstia—



això va ser un poeta i ho serà i ho és



—el qui desentranyarà les profunditats de l’horror per sostenir

l’arquitectura d’un raig de sol amb la seva vida:

i per esculpir les immortals jungles del desesper

per aguantar el batec del cor d’una muntanya sobre la mà



e.e. cummings: (a)poemes antologia poètica

traducció, selecció i edició d'alfred sargatal

El Gall Editor, Pollença, 2007