diumenge, gener 31, 2010

El mal d'escriptura

. diumenge, gener 31, 2010
10 comentaris

La primera visita a l’exposició que es pot veure al Centre d’Estudis i Documentació del MACBA em va deixar absolutament aclaparat.



Joan Fontcoberta parla del seu treball.

dimecres, gener 27, 2010

Esquivant la mort

. dimecres, gener 27, 2010
3 comentaris

La principal raó que obstaculitzava l’apunt sobre El caballo amarillo de Boris Savinkov és un llibre que vaig llegir unes setmanes abans i que en principi no hi tindria gaire a veure: Esquivant la mort de Josh Bazell. Si Savinkov és un escriptor i un terrorista de natura d’anguila de començaments de segle que mira d’explicar-se ell mateix imposant un cert distanciament a través de la ficció, Josh Bazell és, en canvi, un altre fruit dels laboratoris d’escriptura de les universitats nord-americanes que aspira a fer passar una bona estona amb un thriller farcit de cops d’efecte narratius i paradoxes argumentals molt entretingudes a partir de la seva experiència als hospitals. La veritat és que no tinc clar quina relació hi pot haver entre dues novel·les tan diferents: Savinkov és Dostoievski i Nietzsche filtrats per un cert liberalisme escàpol, Bazell és novel·la negra i televisió sofisticada; de fet, la promoció del llibre apel·la a House i The Sopranos. Però el cas és que llegia El caballo amarillo i sovint pensava en Esquivant la mort.

No crec que les similituds aclareixin aquesta relació fortuïta. Peter Brown és un testimoni protegit amb una identitat nova que li permet satisfer la seva vocació: salvar vides gràcies a la ciència mèdica. Quan era mafiós, només assassinava rivals amb un historial delictiu prou sangonós, fet que exhibeix com a atenuant a la recerca de la benvolença del lector. George O’Brien també té una identitat secreta —fa veure que és un empresari anglès— i justifica l’assasinat del Gran Duc Sergei Alexandrovitx tot recordant els centenars de víctimes que ha causat. No resultaria gens difícil establir més paral·lelismes entre ambdues novel·les, però no resoldrien res: és un exercici que es pot aplicar a centenars de títols, amb més o menys encert.

Esquivant la mort, com deia, està construïda per captar constantment l’atenció, amb l’alternança entre els capítols on el narrador explica les peripècies a l’hospital i els capítols on evoca el seu passat obscur. Les observacions sobre el sistema sanitari nord-americà, com ara la sagacitat que els metges i infermers dediquen a esbrinar les conseqüències legals d’una decisió, serveixen per contraposar el sarcasme de d’algunes situacions amb el desig de redempció de Peter Brown. La complicació de l’entrellat i les sorpreses amagades al final de la novel·la són una hàbil adaptació dels recursos narratius de sèries de televisió prou conegudes —de vegades capgirant fins i tot les expectatives creades—, però diria que no permeten anar més enllà de la superfície del personatge. La novel·la, en definitiva, deixa un regust agredolç: com se sol dir, enganxa des del començament i permet passar una molt bona estona, però molt de temps després, per alguna raó que segurament no esbrinaré mai, s’entesta a abandonar el cementiri dels llibres llegits i sepultats.


dilluns, gener 25, 2010

Acció directa

. dilluns, gener 25, 2010
3 comentaris

James Womack ens informa de la vida de Boris Savinkov a la introducció d’El caballo amarillo: Diario de un terrorista ruso, titulada significativament «Ese burgués con una bomba en el bolsillo», la definició que Lenin li va dedicar. Savinkov procedia d’una família burgesa, liberal, i des de l’època d’estudiant va mostrar un esperit rebel i camaleònic. Va inventar-se diverses identitats i va viatjar de Moscou a París —amic de Picasso, Cendrars, Modigliani i Apollinaire, qui l’anomenava notre ami l’assassin—, amb la típica estada revolucionària a Ginebra, per conspirar contra el tsarisme primer i contra el bolxevisme després.

A El caballo amarillo explica l’assassinat del Gran Duc Sergei Alexandrovitx, fill del tsar Alexandre II, al Moscou turbulent de començaments del segle XX, amb tot d’organitzacions revolucionàries més o menys secretes, espies, contraespies, soldats, policies i alguna història d’amor. Però la novel·la és sobretot una indagació al voltant les raons que menen a l’assassinat, a partir de les paraules dels membres de la cèl·lula que dirigeix George O’Brien —nom que adopta Boris Savinkov per explicar-se ell mateix. Potser el personatge més pertorbador sigui Vania, cristià visionari que sacrifica no la seva vida sinó la seva salvació —“no mataràs”— en nom de Déu i del proïsme. Heinrich, en canvi, confia en el progrés de la història i manté la convicció que els oprimits s’alçaran victoriosos contra el règim tsarista. Més enllà del sofriment religiós de Vania i del simplisme polític de Heinrich, George O’Brien apareix com el pur desig d’acció i l’assassinat del Gran Duc esdevé l’objecte on es concentra aquest desig, independentment de les coartades ideològiques més o menys nihilistes que mira d’esgrimir, no sense un cert cinisme.

Narrada amb una agilitat i una precisió que semblen una mena de correlat de la vida de l’autor, la novel·la excel·leix sobretot a l’hora de plasmar l’assetjament del protagonista al seu desig d’assassinar, desig que condiciona la seva relació desapassionada amb els companys de cèl·lula i la manera com es desenganya del desig amorós. Un desig de mort que, un cop acomplert, deixarà una insatisfacció que Boris Savinkov descriu amb una gran eficàcia i que converteix aquesta novel·la de fa cent anys en una obra plenament contemporània.

dilluns, gener 18, 2010

Slash: Paper under the Knife

. dilluns, gener 18, 2010
6 comentaris

Qui passi per Nova York abans del 4 d’abril tindrà l’oportunitat de visitar Slash: The Paper under the Knife al MAD, Museum of Arts and Design. El propòsit és destacar l’ús del paper com a “mitjà creatiu i font d’inspiració artística” i sembla ser que el resultat és espectacular. Malauradament, m’hauré d’acontentar amb el catàleg de l’exposició que, malgrat l’abundància d’il·lustracions, difícilment pot transmetre la percepció de determinades obres, instal·lacions que a les pàgines semblen poca cosa més artefactes bonics sense gaire ambició però que a la sala del museu podrien suscitar altres reaccions, qui sap si més profundes o complexes o interessants. David Revere McFadden, curador de l’exposició, ens explica el perquè de tot plegat en aquest vídeo:




Així, trobem alguns artistes que se situen més a prop d’una artesania sofisticada i d’altres que cerquen el risc artístic, si és que realment hi ha una frontera clara que delimiti aquestes disciplines. Perquè, quina perspectiva és la més adient per acostar-se a obres com Black Cloud, de Carlos Amorales?

Milers de papallones negres de paper disseminades per les parets d'una sala del MAD, via Halcyon Days


Black Cloud a la Sala Verónicas de Múrcia

A banda del desconcert sobre quina cosa sigui art, voldria destacar la secció dedicada al llibre: Shredding the Word: Books and Language, on trobem Brian Dettmer, de qui vaig penjar un vídeo a YouTube a propòsit de Fully Bookeddescatalogat, per cert. En aquesta secció hi ha propostes que també m’han atret, com les de Georgia Russell, Su Blackwell —que també apareix a Fully Booked— o Carole P. Kunstadt, que sap furgar en el neguit que provoca veure un llibre manipulat tot dessacralitzant-ne la idea amb l’ús d’un exemplar de 1844 de Parish Psalmody, un llibre de psalms concebut, doncs, per a la pràctica religiosa.


Però a les altres seccions de l’exposició també trobem artistes que han treballat en alguna ocasió amb la manipulació de llibres, com Olafur Eliasson amb l'inevitable Your House, Nina Katchadourian, Noriko Ambe i Doug Beube o que utilitzen altres formes de paper imprès, com Chris Kenny —mapes— o Dario Robleto —cartes i esqueles de soldats.

Slash: Paper under the Knife m’ha sorprès i desconcertat; és a dir: m'ha interessat molt. Fullejar el catàleg amunt i avall, cercar informació a internet i a la meva biblioteca, seleccionar els enllaços, les fotografies, el vídeo, etc. Un bon pretext per escriure un apunt.

dissabte, gener 09, 2010

La plaga

. dissabte, gener 09, 2010
24 comentaris

Fa temps que aviso d’una amenaça que a poc a poc s’estén sobre les taules de novetat i als prestatges de les llibreries: les petites editorials. Segurament un dels factors ambientals que n’afavoreixen l’augment incontrolable sigui l’accés a les innovacions tecnològiques que faciliten el procés d’edició: de la tria de títols al disseny final del llibre. Una inversió petita i les dosis exactes de dedicació i de bon gust, tot ben mesclat amb l’inevitable esperit innovador, donen com a resultat un panorama aclaparador: serveis de novetat plens de llibres —com a mínim— interessants que, a més a més, apareixen amb la voluntat de perdurar al catàleg de l’editorial i al fons de llibreria. Un maldecap constant per mirar d’encabir-los amb dignitat al poc espai de què disposem.

L’èxit de la plaga en determinats ambients s’explica també per una tàctica infal·lible a l’hora de minar les defenses dels llibreters: la il·lusió. Els editors visiten les llibreries amb l’ànim de propagar els seus llibres i ho aconsegueixen implicant-nos-hi amb informació i lligant la relació entre la llibreria i l’editorial mitjançant les pèrfides eines d’internet: blogs, xarxes socials, butlletins i coses similars. En el moment que entens la importància del seu projecte, les raons que els han menat a triar uns determinats títols, les aventures que han viscut fins que el preuat objecte ha vist la llum del dia, en aquest precís instant estàs perdut: la plaga guanya una mica més de visibilitat.

L’exposició Petits editors, grans llibres, que es pot veure fins al 22 de gener al FAD, reflecteix molt bé la gravetat del problema. S’hi exhibeixen uns 500 llibres de 101 editorials, i el fet que faltin moltes que em semblen imprescindibles només subratlla l’extensió d’aquesta plaga. Malgrat que un dels principals criteris de selecció hagi estat polític —es tracta d’editorials espanyoles, tret d’algun cas internacional—, val a dir que és un fenomen d’abast mundial.

Una primera llambregada a l’exposició revela un espai aparentment avorrit, amb uns mòduls blancs muntats a partir de cadires apilades i perfectament alineats que podrien suggerir monotonia si no fos que aquesta repetició de contenidors és una bona estratègia per revelar els símptomes més perillosos del contingut, és a dir: de la bibliodiversitat. La identitat de cada editorial es percep així més clarament, de manera que es pot distingir, per exemple, entre les que dediquen una atenció especial al concepte de col·lecció i les que fan de cada llibre un objecte singular.

És el meu deure advertir que una sola visita a l’exposició pot modificar per sempre la percepció del món del llibre i afavorir el desenvolupament de la plaga.

divendres, gener 01, 2010

El primer llibre de l'any

. divendres, gener 01, 2010
23 comentaris

Hi ha autors que intimiden per la magnitud de la seva obra i, sobretot, pel fervor dels seus lectors. Marcel Proust és sens dubte un exemple mític d’aquests gegants de les lletres. Confesso que només n’he llegit alguna obra breu, petites meravelles com Sobre la lectura, mentre ajornava A la recerca del temps perdut atemorit potser per la contundent immensitat dels volums pulcrament ordenats a la llibreria, o tal vegada per la possible frustració d’expectatives que ja he patit en altres ocasions, davant d’obres de referència que han estat tan comentades i imitades que llegir-les directament deixava un regust a dejà lu que entorpia l’accés al text. L’aparició de Combray, la primera part de Pel cantó de Swann, que és el primer volum de la Recerca —com l’anomenen els proustians—, i que Josep Maria Pinto ens ofereix en un llibre gens intimidador, em sembla una bona invitació a iniciar una aventura possible, a vèncer els recels que fins avui m’han dissuadit d’acostar-m’hi. El primer dia de l’any és un pretext com qualsevol altre, tan arbitrari com es vulgui, però una certa complicitat s’ha decantat per Combray entre les altres opcions que he sospesat. De manera que ara clicaré “publica un missatge” i seuré a la butaca i

Durant molt de temps me’n vaig anar a dormir d’hora. De
vegades, tot just...