dissabte, novembre 28, 2009

Avantguarda zombi

. dissabte, novembre 28, 2009
25 comentaris

Sembla que ningú discuteix l’afirmació que cada generació hauria de tenir la seva pròpia traducció dels clàssics, però diria que és una proposició injusta. Si els catalans podem gaudir de diverses traduccions dels sonets de Shakespeare, per què s’hauria d’acontentar l’anglophonie amb l’original? No tinc en compte, és clar, les traduccions a l’anglès que ara es parla adreçades a les persones que o bé no llegeixen poesia o bé aprenen aquesta llengua. És a dir: els catalans tenim la sort immensa que podem delectar-nos amb diferents assaigs de fusió d’horitzons d’expectatives en relació amb la recepció dels sonets de Shakespeare a casa nostra gràcies a traduccions que reflecteixen propòsits estètics, ideològics i personals diferents, però un anglès o un australià pateixen la desgràcia d’enfrontar-se directament només amb l’original.

Això és més greu encara amb la novel·la del segle XIX, el tret principal de la qual és l’avorriment que produeixen les infinites descripcions de mansions, paisatges i estats anímics esclaus del seu temps i que res tenen a veure amb els reptes estètics de la postmodernitat. És una veritat universalment reconeguda que Orgull i prejudici de Jane Austen és una novel·la sobre temes —unes senyoretes de casa bona que aspiren a casar-se amb algun hereu atractiu i ric— i situacions —qui pot gaudir amb les nimietats de la vida quotidiana de l’aristocràcia rural de l’Anglaterra victoriana?— que hores d’ara no interessen a ningú. Sort que Seth Grahame-Smith ha trobat una solució exquisida, elegant i subtil per ressuscitar l’interès envers Orgull i prejudici: reescriure-la de manera que conservi els trets més valuosos que la van fer cèlebre al seu temps però afegint-hi elements radicalment contemporanis que satisfacin les expectatives dels lletraferits més exigents. El resultat és Orgullo y prejuicio y zombis.

La presència constant de l’ominosa amenaça zombi contribueix a crear una atmosfera d'inquietud perpètua que no té res a veure amb la fotesa del desordre hormonal d’uns joves a l’Anglaterra de l'any de la picor sinó més aviat amb la complicada situació actual del món, més a prop del Don DeLillo de White Noise que dels totxos de Balzac. D’aquesta manera, Seth Grahame-Smith se situa a l’avantguarda de la innovació literària universal i obre un camí que l’actual prisma estètic —polièdric, pluridisciplinar i apropiacionísticament líquid i efímer— reclama amb urgència.

Qui serà el valent que escrigui L’orfeneta de Menargues i els vampirs? O Tirant lo Blanch a l’Imperi Gormiti? O Solitud i alienígenes?

dilluns, novembre 23, 2009

Contes catalans

. dilluns, novembre 23, 2009
11 comentaris

La rodalia de Saidivostok fotografiada per Tsiska Iosif Seresov


No és gens estrany que fins ara no s’hagi traduït res al català de Tsiska Iosif Seresov, el secret més ben guardat de la literatura russa. Nascut a la Vall de Voromir, més concretament a Saidivostok —General Pringleixvili durant l’era comunista—, la seva obra és una recerca constant en la representació de la relació entre individu i poder a la literatura; des del vessant més abstracte, on el poder seria un ens llunyà però aclaparador, fins a la percepció més íntima de la naturalesa humana i la fragilitat del cos. Les tres primeres novel·les, una torrentada de prosa magmàtica i fascinant, aplegades sota el títol significatiu de Fem marbres, van merèixer l’elogi de la crítica oficial malgrat que —com bé va observar la crítica més crítica amb les consignes del realisme socialista— en realitat es tracta de la desconstrucció i posterior reconstrucció, amb una fesomia poderosament personal, de l’herència literària russa i universal.

Amb Forces greus va començar a desconcertar l’oficialisme al mateix temps que es consolidava el prestigi de Seresov entre els amants de la literatura nua, sense receptes ideològiques ni de cap mena. El pas de la novel·la al conte, de fet, ja era tota una declaració de principis, atès que sol ser més habitual el camí invers. La primera matèria, un altre recull de relats i reportatges que aprofundeixen en l’ús de les tècniques de la crònica periodística, va demostrar que es pot fer alta literatura i, alhora, denunciar la situació del país, la falsa democràcia que amenaçava d’anihilar els somnis dels qui havien resistit les imposicions de la dictadura.

Les tres obres de teatre que formen el llibre Saltar avall: Nèstor, Sergi, Krasnyí representen apropiació dels clàssics medievals russos —Nèstor el Cronista, el monjo Sergi de Ràdonezh i el sarcàstic Jaume Krasnyí— entre el gust pel joc anacrònic i la crítica a la Rússia contemporània. La trilogia va implicar el divorci definitiu dels corrents literaris oficials, incapaços de comprendre aquesta obra excepcional que confirma el compromís constant entre la seva percepció del món i l’ambició formal; un compromís moral que l’empeny al risc estètic.

La recent publicació de Contes catalans, amb l’assessorament d'Anastàssia Maxímovna, representa una fita indiscutible en la trajectòria de Tsiska Iosif Seresov com a escriptor. L’atracció per Catalunya és una obsessió que va començar quan era un nen que escrivia cartes al Casal Català de Moscou i demanava informació sobre literatura, antropologia i art dels Països Catalans. Com demostren les carpetes trobades als arxius fins ara secrets, el KGB va fer un seguiment exhaustiu d’aquesta activitat innocent. La familiaritat amb la tradició cultural catalana li permet composar un recull d’autors possibles on ressonen arguments, motius i homenatges a la literatura de tots els temps. Olga Eugènia, Vera-Margarida Abansera, Vidal Crupí, Alexandre Vulcó i Josep Berger mereixen ocupar un lloc d’honor en la història de les lletres catalanes, quan algun traductor es decideixi a restituir-los la seva llengua i traslladi els contes del rus al català.

dilluns, novembre 09, 2009

Exilis

. dilluns, novembre 09, 2009
4 comentaris

Amb el fred dels darrers dies sembla que ens acomiadem definitivament de la tardor benèvola que ens havia acompanyat fins ara. He dedicat una estona del matí a desar roba fins a la primavera, a acabar de rescatar la de l'hivern i a recollir alguna bugada que el vent havia eixugat ben ràpid. Quan plegava la roba m’han vingut al cap unes paraules de Juan Gelman —«Guardamos la ropita en el ropero, pero no hemos deshecho las valijas del alma»— i una activitat casolana i agradable s’ha convertit fugaçment en una experiència estranya. Una certa tristesa ha romàs entre l’aroma de sabó i de suavitzant, i he tornat a Bajo la lluvia ajena, de Juan Gelman i Carlos Alonso:

La necesidad de autodestruirse y la necesidad de sobrevivir pelean entre sí como dos hermanos vueltos locos. Guardamos la ropita en el ropero, pero no hemos deshecho las valijas del alma. Pasa el tiempo y la manera de negar el destierro es negar el país donde se está, negar a su gente, su idioma, rechazarlos como testigos concretos de una mutilación: la tierra nuestra está lejana, qué saben estos gringos de sus voces, sus duelos, sus tormentas.

Escriure es mostrar l’experiència de l’exili, invocar testimonis d’una mutilació. Potser per això Juan Gelman va deixar l’escriptura durant anys, de la mateixa manera que l’artista Carlos Alonso va ser incapaç, durant molt de temps, d’enfrontar-se a la figura humana i es va refugiar en el silenci dels paisatges. Bajo la lluvia ajena reuneix el primer text de Juan Gelman, poeta, després del silenci amb les il·lustracions de Carlos Alonso que dibuixen la fesomia de la tortura i el terror. Diu Alejandro García Schnetzer al prefaci:
Las vidas Carlos Alonso y Juan Gelman son como dos ríos que paralelamente discurren; han compartido y comparten verdades, convicciones, voluntades; han conocido persecuciones, tragedias, exilios. A su modo, cada cual supo integrar esas experiencias al orbe de sus creaciones; entre ambas obras existen correspondencias, consonancias. Su reunión en este libro viene a añadirse a las muchas afinidades que fue entretejiendo el tiempo.

Plegar la roba i sentir un exili que no he viscut. Possiblement la grandesa d’un poeta o d’un artista rau precisament en transcendir el moment de la lectura, en impregnar el pensament i aparèixer en el moment precís i, així, intuir com seria desar la roba a l’armari de l’exili i de la pèrdua.
Nosotros arrastramos los pies en ríos de sangre seca, almas que se pegaron a la tierra por amor, no queremos otros mundos que el de la libertad y esa palabra no la palabreamos porque sabemos hace mucha muerte que se habla enamorado y del amor, se habla claro, no de la claridad, se habla libre, no de la libertad.

dimecres, novembre 04, 2009

JRJ 1925

. dimecres, novembre 04, 2009
7 comentaris

Podem imaginar Juan Ramón Jiménez examinant les mostres de paper per imprimir els poemes, cartes, proses i aforismes dels quaderns aplegats ara sota el títol Los cuadernos 1925 (Unidad), fins que troba el més adient. En una carta adreçada a Ernst Robert Curtius, inclosa al primer d’aquests quaderns, escriu

A mis 42 años —y después de 25 de incesante trabajo con la Belleza—, siento, pienso, veo claramente que ahora es cuando comienzo; y si vivo 15 ó 20 años más, creo que podré ver realizada mi Obra —que de modo informe, existe ya toda.—
És impressionat que Juan Ramón Jiménez, el poeta que anys més tard encara havia d’escriure Espacio o Lírica de una Atlántida o La estación total con Las canciones de la nueva luz, sembli aturar-se per reviure poemes i proses antics i donar forma a una Obra nua, esporgada d’imperfeccions i definitiva. Per això va tenir cura de tots els aspectes de l’edició que havia d’acollir el resultat d’un treball essencial: triar la impremta, la tipografia, el paper... i trobar la forma exacta per donar-lo als lectors. Una labor que va ser reconeguda i imitada pels seus coetanis, com observa Andrés Trapiello a La imprenta moderna, qui l’elogia amb justa devoció.

Juan Ramón Jiménez, però, va abandonar durant uns anys la idea del llibre —Canción és de 1936— perquè pensava que els quaderns i les revistes, i fins i tot els fulls solts que aspirava a imprimir cada dia, serien més adequats per publicar el seu treball en curs. L’edició facsímil de Los cuadernos 1925 (Unidad) és, doncs, una meravella estètica que permet abocar-se a una intensa reflexió sobre la poesia. A propòsit d’això, José Antonio Expósito, curador d’aquesta edició, explica molt bé el propòsit del poeta a Una azotea abierta al infinito:
En estas publicaciones presentaba lo que el poeta llamó su «Obra en marcha». Similar denominación utilizaba por aquellos mismos años James Joyce al referirse al la suya como «Work in progress», cuando a partir de 1927 fue adelantando en la revista parisina transition (con t minúscula) de Eugene Jolas y Elliot Paul páginas de su libro, que después se tituló definitivamente Finnengans Wake. Aunque JRJ insistía en que «Work in progress» significa «obra sucesiva, en fábrica; en cambio «Obra en marcha», obra adelante, al frente, marcial»
Una obra que avança perquè ja està continguda a l’obra anterior, l’obsessió d’ordenar-la perquè esdevingués Obra, total, perfecta, closa. El facsímil crea la il·lusió de tocar amb la mà un fragment de matèria i de temps del passat: la reproducció gairebé exacta de la forma permet intuir la sensació —més que la idea— d’Obra que Juan Ramón Jiménez maldava per cristal·litzar amb els quaderns.

dilluns, novembre 02, 2009

Miquel Batllori

. dilluns, novembre 02, 2009
3 comentaris

L’unic llibre que tinc a casa de Miquel Batllori és el volum XI de l’Obra completa: Història, classicisme i filosofía al segle XVIII: Gustà, Pou i els Masdéu, sobre uns autors que desconeixia i sobre un època que mai no m’ha atret gaire. No recordo per què vaig comprar precisament un llibre tan allunyat del meu gust, però sé que l’autoria de Miquel Batllori va ser prou suggerent perquè m’interessés. Independentment del tema, la seva manera de raonar, examinant minuciosament els arxius i els estudis precedents i suggerint les seves interpretacions amb elegància i contenció, em sembla molt persuasiva i exemplar.

L’excel·lent homenatge recollit a La saviesa cordial de Miquel Batllori m’ha recordat l’època que solia freqüentar els seus escrits a la biblioteca, sobretot els llibres que tractaven sobre l’Edat Mitjana i el Renaixement. Ara fa molt de temps que no llegeixo res seu, i si hagués de triar algun llibre per reprendre el fil segurament tornaria a Records de quasi un segle, un passeig per la seva vida intel·lectual on, de la mà de Cristina Gatell i Glòria Soler, rememora els estímuls que van impulsar-lo a estudiar homes com Baltasar Gracián, Ramon Llull, Arnau de Vilanova o els Borja, i altres temes aparentment menors que les seves paraules il·luminaven amb la retòrica perfecta de la seducció.